dimecres, 27 de març del 2019

Classicisme a França. Literatura Universal


Classicisme francès

Corrent estètic que predominà a França durant el regnat de Lluís XIV i afectà l’art i la literatura.
El classicisme esdevingué art oficial de la cort francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la Història, cercant una normativa estètica i un didactisme polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit clàssic, amb la matisació i personalització de les regles acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes. Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria. El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué geogràficament per Europa. La literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma, ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia, conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine, Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa —que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)— una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme —, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille, Molière, etc.
Enciclopèdia catalana