Una
versió de la Divina
Comèdia
Cap
a finals de març del 2000, haurà fet exactament 700 anys del
«viatge» de Dante Alighieri als regnes de l’altre món. El dia
que va començar aquesta immensa aventura imaginada, potser el 25 o
el 26 d’aquell març (segons alguns, va ser a primers d’abril:
tant se val) del 1300, any del primer gran Jubileu de l’Església
romana, començava també, simbòlicament, la producció d’una de
les creacions escrites més altes de l’esperit humà, tot i que el
poeta va començar a escriure la Commedia
a
partir del 1307. Dante, de la mà primer de Virgili i després de
Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la
varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la
humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el
principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la
mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova
societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el
primer «humanisme», la filosofia i la teologia. L’univers sencer,
com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans
que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls.
Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats
expressives, més l’aventura humana individual, interior, de
salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat
immens de l’obra de Dante.
De
manera que la Commedia,
aquesta
és la meua visió, no és simplement un gran poema, una llarguíssima
obra en vers, més o menys esotèrica i tancada. Al contrari: és un
«poema sacre», com volia el seu autor, però és també —i, per
mi, és sobretot— una esplèndida narració, un viatge
per
a descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida, com l’Odissea
d’Homer,
com el Quixot
de
Cervantes, com l’Ulisses
de
Joyce. Llegir la Commedia,
ara mateix, com una tirallonga de versos feta de tercines encadenades
i més o menys enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només
una aparença. Dante escrivia en vers, perquè havia d’escriure en
vers: perquè era «poeta» i perquè llavors les «narracions» es
feien en vers. I el lector modern hauria de llegir la Commedia
també
en vers, com la va escriure Dante, però en primer lloc i sobretot
sense perdre la sensació i l’efecte d’estar llegint una
narració, un viatge, una història. Fins i tot la sensació de
llegir un «novíssim testament» il·luminat i profètic, com
imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i
definitiva «versió» de la realitat total, de la història humana i
de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més
agosarat i més radicalment poètic (ací la poesia és póiesis,
creació: i creació radical i perfecta, en un llenguatge també
acabat de crear), de la figura incomparable de Beatriu, unió de
l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i
la immortalitat.
La
conclusió és que llegir la Commedia traduïda en prosa seria
perdre una gran part del component essencialment poètic, lligat en
bona mesura al vers, que hi és del tot substancial, i insubstituïble
com a forma, gust i color de l’expressió. D’altra banda, però,
traduir-la en tercines rigoroses i lligades (a pesar que la tercina,
nucli ternari, és un component significatiu en el projecte
numerològic dantià), obliga necessàriament a alterar
l’original de manera tan abundant i profunda que —també
necessàriament, perquè l’exigència de la rima és implacable—
al final hi ha tanta part del traductor com de l’autor. Més
encara: el text que en resulta pot arribar a ser tan recargolat i
artificiós que, d’una banda, arribe a anul·lar del tot la
sensació de llenguatge narratiu de l’original, i de l’altra
s’allunye de la impressió de naturalitat que té —que tenia,
per als lectors cultes a qui estava destinat— el text italià
de Dante. Una traducció de la Commedia, doncs, hauria de
poder-se llegir com una narració, i escrita en un llenguatge que
transmeta un mínim d’artifici forçat, i un màxim de
«naturalitat». Però reproduint, alhora, la base mètrica original:
en hendecasíl·labs, com és natural —o més exactament
decasíl·labs, en la versió catalana—, i amb la naturalitat dels
ritmes variats del mateix Dante. Dit això, en la meua versió,
aquesta varietat dels ritmes pot sobtar una mica el lector acostumat
a la regularitat del nostre decasíl·lab clàssic. De la mateixa
manera que, potser, sobtarà una certa «elasticitat» en la
prosòdia, com ara en el valor dels diftongs o en l’ús de la
sinèresi: no he fet versos per ser escandits un a un, sinó per ser
llegits com un flux narratiu. Ni he tingut la pretensió de compondre
catorze mil decasíl·labs de ritme rigorós i perfecte (però,
llegint repetidament la Commedia, tinc la impressió que no
era tampoc la pretensió de Dante). I en tot cas, els versos dantians
són infinitament més elàstics que els meus, en prosòdia i en
llibertat morfològica. Però Dante no era servidor de la llengua:
se’n servia al seu gust i, si calia, la inventava, cosa que va
resultar el més alt dels serveis. Qui sap si, d’altra banda, també
resultarà estrany el fet que, sense buscar de cap manera la rima,
l’accepte amb gust en la traducció quan ve sense forçar-la, cosa
no gens infreqüent. És una opció ben discutible, però és la que
he preferit, inclòs el risc de semblar poc coherent: no he volgut
fugir sempre i per força de la rima quan ella mateixa acudia
sense haver-la cridat. M’he permès únicament el «luxe» de
rematar cada cant —els quatre versos finals— amb un intent de
rimes més o menys reeixides, a fi de mantenir o reproduir, com un
tast, aquestes mostres del gust del text original.
No
sé si aquesta és l’única manera de fer llegir l’obra de
Dante als lectors actuals, però em sembla la millor i la més
viable: la Commedia en vers, com un poema, tal com va ser
escrita. Però sense deixar de ser, alhora, el que ara —ara: no en
temps de Dante!— en diríem sense cap dubte una «novel·la» o
cosa equivalent: una història completa contada amb un llenguatge
essencialment narratiu. L’objectiu, simplement, és això: fer
llegir la Commedia amb naturalitat, cosa que en les
traduccions més acreditades i canòniques resulta ben difícil. És
una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura occidental,
o universal, de tots els temps, i ara com ara llegir-la en català
—llegir-la tal com jo pense que és útil i agradable
llegir-la— és un esforç de resultat ben problemàtic. I en
castellà també, per cert.
Quant
a mi, si m’he embarcat en aquesta aventura, és sobretot per una
antiga passió dantiana o dantesca: la meua primera lectura de la
Commedia
és
ja de l’any 1960, quan vaig comprar, a Roma, una edició popular de
Rizzoli. Des de llavors, no l’he deixada mai, i a cada nova lectura
tinc més i més clar que no hi ha, en la història de la literatura
europea, cap llibre comparable. Hi ha autors tan importants com Dante
(pocs: dos o tres), però d’obres
tan
importants i tan absolutes com la Divina
Comèdia,
segurament no n’hi ha cap. El text original que he fet servir
bàsicament és el de l’edició de Giorgio Petrocchi, però tenint
sempre davant i en paral·lel la de Daniele Mattalia. El text italià
que acompanya la meua traducció és el fixat per Petrocchi, però en
cas de discrepància hi ha alguns versos —no més d’una dotzena—
que han estat traduïts, per preferència meua, de l’edició de
Mattalia.
Això
és tot. En la meua versió, li he afegit a cada cant una petita
introducció que en resumeix el contingut «ideològic», al·legòric
i narratiu, i algunes notes —poques i breus— que semblen
indispensables. Quant a la llengua, és un català matisadament
valencià, com el que jo gaste habitualment per escriure, regular i
amb molt poques manies: no ha d’estranyar, doncs, per exemple, que
la r
final normalment no siga muda —però de vegades sí—, o que
alternen tinguera
i
tingués,
vindre
i
venir,
sortir
i
eixir,
o nuc
i
nus.
Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots.
Joan
F. Mira
Castelló,
desembre del 1999
