El tancament de Canal 9.

El 29 de novembre del 2013 va tancar la ràdio i televisió pública Canal 9. Ací teniu un documental que us explica les causes que van fer desaparèixer l'únic mitjà de comunicació dels valencians en la seua llengua.

http://www.tv3.cat/videos/5374611/1219-Temps-de-silenci

Guillem de Berguedà i el marquès de Mataplana. Cerverí de Girona, una viadeira. Literatura Universal.

El sirventès de Guillem de Berguedà contra Ponç de Mataplana, una Cançoneta lleu i plana. I la viadeira de Cerverí de Girona No prengueu el fals marit. Dos exemples de la literatura dels trobadors.

Cançoneta lleu i plana
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=703&autor=116

No prengueu el fals marit
http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=458&autor=389

LO neutre. Francesc Claramonte. 2n ESO

En català no existeix l'article neutre lo del castellà, el qual no es pot traduir sempre per el, sinó que s'ha de fer amb estructures diferents segons el valor que tinga. A) Valor abstracte  En aquest cas, la construcció en català es fa amb el, la, allò, això, el que, la cosa que, convertint l'adjectiu en substantiu o recorrent a altres construccions (la construcció article + adjectiu no és gaire genuïna). El que no m'ha dit és [i no pas Lo que]... Ara ve la bona [i no pas lo bo]. Sempre està amb la mateixa (cosa) / igual [i no pas amb lo mateix]. Això que dibuixa [i no pas Lo que dibuixa]. B)Valor intensiu Amb valor intensiu, la construcció correcta en català és amb  com més, tan com, com [...] de, tan que,tant que, tant com, que. Heu de tenir aquests mòduls tan aviat com pugueu / com més aviat millor [i no pas lo més aviat possible]. I tan intel·ligent que era [i no pas lo intel·ligent que]. Estudia tant com pugues [i no pas tot lo que]. No saps com era d'innocent [i no pas lo innocent que era].  C) Alguns modismes a la babalà [i no pas a lo loco]; a la millor, si molt convé [i no pas a lo millor]; a tot estirar, pel cap alt [i no pas tot lo més, a lo més]; la resta, les altres coses [i no pas lo restant, lo altre]; per tant [i no pas per lo tant]; pel que es veu [i no pas per lo vist]; prou [i no pas lo suficient]

Les bruixes de Roald Dalh. Francesc Claramonte. 1r ESO.

Escena en la qual la  reina de les bruixes interpretada per Angelica Houston revela la seua veritable natura. És un text descriptiu semblant al treballat en el tema 3.

L'adequació. Francesc Claramonte 2n Batx.

Llegiu el següent text com a introducció al tema. Es tracta d'un fragment de la conferència Text i gramàtica: sintaxi textual feta per M. Josep Cuenca (Universitat de València) dins el marc del  Pla de formació de personal tècnic dels serveis lingüístics (Barcelona, 1998).

L'adequació

És la propietat que dóna compte de la relació del text amb el seu context de producció, de com el text, entès com a conjunt d'oracions o enunciats que funcionen conjuntament com a unitat comunicativa, s'interpreta en relacióamb un seguit d'elements extralingüístics. Entre els conceptes que s'hi inclouen, podem destacar-ne el següents:

a) La dicotomia enunciació (elements de la situació comunicativa: qui parla i a qui, on i quan) i enunciat (producció lingüística que constitueix el missatge), que explica de les modificacions que es produeixen en l'enunciats i canvien les condicions de l'enunciació.

b) La relació entre comunicació verbal, la que es manifesta amb signes lingüístics, i la comunicació no verbal, el conjunt d'elementsno lingüístics que contribueixen a la producció i la interpretació del text com a globalitat. Penseu en la importància que poden tenir una música o una fotografia en la interpretació de les paraules que es pronuncien en un anunci o que s'escriuen en una notícia de diari.

c) Les veus del discurs, és a dir, qui parla en cada moment. No és evident qui parla en cada moment; millor dit, no és evident que sempre hi hagi una resposta unívoca quan es pregunta qui és l'emissor d'un text, perquè, de vegades, l'emissor pot ser múltiple. Si penseu en un anunci televisiu, observareu que l'emissor es desdobla, hi ha un emissor múltiple: d'una banda, l'entitat que s'anuncia -la que ha iniciat el procés de producció de l'anunci, encomanant-lo a algú i finançant-lo-; d'altra banda, l'agència de publicitat i els publicistes concrets que han fet l'anunci; finalment, els actors que fan l'anunci, que són els que menys responsabilitat tenen en l'anunci però són les «cares» que el públic identifi ca, en primera instància, com emissors del text. En casos com aquest, l'emissor no és un, una entitat clarament definida, sinó que hi ha

diferents nivells d'emissor, i això està condicionant el text , la producció i la interpretació del text. Les veus del discurs, doncs, expliquen la complexitat de l'emissor i el receptor i inclouen diferents versions del jo (autor - real i model- , locutor i enunciadors) i del tu: (lector - real i model- i al·locutarí).

d) La variació lingüística, que dón a compte de la diversitat lingüística, i en concret, els dialectes geogràfics (variació diatòpica), els dialectes socials o sociolectes (variació diastràtica) i els registres (variació funcional o situacional). Penseu que les marques geogràfiques o de registre fan que un text s'interpreti de maneres diferents i explica que sigui adequat o no segons quina sigui la situació comunicativa.  

Missió a la Lluna. Activitat 2n Batxillerat. Francesc Claramonte.

Enllaç per a poder fer l'activitat. Recerca de la informació més important i resum sobre la notícia.

http://www.324.cat/video/1322809/societat/Missio-a-la-Lluna

Les ciències dures i la sociolingüística Un bell matrimoni. Francesc Claramonte 2n Batx.

Un estudi alerta que amb l'actual política educativa el percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10% l'any 2050

Èdip rei. Literatura Universal. 2n de Batxillerat.

Ací teniu el tràiler del film Edipo re de Pier Paolo Pasolini realizat l'any 1967 i basat en l'obra de Sòfocles.

Varietats geogràfiques. Sociolingüística. Francesc Claramonte 2n Batx.

A l'apartat de LLENGUA CATALANA del blog us he afegit dos enllaços perquè pugueu tenir més informació. El primer porta el nom de Llengua i dialecte. Es tracta d'un web on hi ha una descripció detallada de les varietats geogràfiques de la llengua catalana. El segon porta el nom de Sociolingüística. En aquest apartat podreu trobar els conceptes bàsics de l'ús social de la llengua. Tots dos enllaços contenen material addicional al que presenta la primera lliçó del vostre dossier.

El diari d'Anna Frank. Francesc Claramonte 2n ESO.

Pel que fa a la lectura del Diari d'Anna Frank, heu de tenir en compte que el llibre proposat pel Departament no és el dietari d'Anna sinó una adaptació teatral realitzada per Frances Goodrich i Albert Hackett l'any 1985. És doncs, un text diferent que beu del dietari publicat cap a finals dels anys 40 per Otto Frank (pare d'Anna). Tot i això es pot treballar el diari per a comprendre millor la història que és la base de l'obra de teatre. Per aquest motiu us afegesc el següent enllaç

Diari d'Anna Frank proposta de lectura

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/annafrank/

Tipus de text: argument i exposició. 2n de Batxillerat. Francesc Claramonte

I. El text argmentatiu

Els texts argumentatius permeten de defensar l'opinió de l'emissor/a sobre un fet, sobre una idea, sobre una situació... a través d'un seguit de raonaments per tal de convéncer o persuadir el receptor.

a. Estructura

• Introducció o exposició inicial: presentació del tema.
• Desenvolupament: organització dels distints arguments i contraarguments.
• Conclusió: síntesi dels continguts tractats amb un afermament o rebuig de la tesi plantejada per l'emissor.

El desenvolupament es realitza a través de l'encadenament successiu d'arguments i contraarguments, que permetran d'anar bastint tota la trama argumentativa de l'emissor/a.

b. Marques lingüístiques

En primer lloc, cal tenir present que caldrà ubicar cada idea central en un paràgraf, i caldrà tenir ben present també els signes de puntuació [comentes, guions, parèntesis, interrogacions, dos punts] que permetran de delimitar citacions, opinions, establir acotacions, incisos, esclariments...

A més, caldrà emprar:

• Connectors
  • D'ordre: primerament, en primer lloc, després finalment, per acabar, per començar, a continuació, tot seguit, posteriorment, en últim terme, acte seguit...
  • De Tipus Lògic:
    • contrast d'idees: però, al contrari, ans, tanmateix, a pesar de, malgrat...
    • reformulació o expressió de la idea de diferent forma: en altres paraules, és a dir, o, dit d'una altra manera...
    • addició o incorporació d'una idea nova: a més, també, igualment, de la mateixa manera...
    • exemplificació: així, així com, per exemple...

• verbs:
  • que indiquen Oposició: oposar-se, portar la contrària
  • d'Opinió: pensar, opinar, creure, trobar...

c. Manifestacions

Les argumentacions es donen, predominantment, en articles d'opinió, editorials, columnes; anuncis publicitaris; discursos jurídics, polítics; conferències, ponències, comunicacions, tesines, tesis; intervenció en un debat, en un col·loqui; homilies; textos literaris: assaig, proverbis, oratòria. Exàmens? 

II. El text acadèmic expositiu

a. L’objectivitat

El text acadèmic té com a funció primordial demostrar el que se sap sobre un tema a un destinatari que comprovarà que la informació rebuda és pertinent i completa. Així, és un text eminentment referencial, construït en tercera persona, en el qual s’exposen informacions objectives que procedeixen majoritàriament d’altres textos (manuals, explicacions del professor, etc.). Aquest fet determina:

– El predomini de la tercera persona.

– L’ús de procediments d’impersonalitat que reforcen la validesa universal de les afirmacions: construccions impersonals amb es, plural de modèstia, passiva...

– L’ús del nosaltres inclusiu.

– L’ús de l’eix de present en el seu valor no temporal.

- El predomini de la modalitat oracional enunciativa.

b. Estructura

Atenent que intenta informar per fer entendre una idea o un concepte a algú amb intenció didàctica (Què és?). La seua estructura és: introducció, desenvolupament i conclusió.

c. Marques lingüístiques

Cal destacar que les idees hauran de tenir una organització lògica i, a més, se n’haurà de fer una exposició analítica i sintètica.

Entre els recursos més característics cal destacar:

1. Morfologia i sintaxi

- oracions subordinades: causals, consecutives i finals

- connectors de causa i conseqüència

• causa: ja que, a raó de, perquè (+ v. ind.); per culpa de; gràcies a; atès que; com que; vist que...
• conseqüència: per consegüent; per tant; de manera que; per això; doncs; en conseqüència...

- l’exemplificació

- la repetició

2. Gràfics

- les il·lustracions; la subdivisió en apartats numerats; la col·locació de títols i subtítols...

d. Manifestacions

Els textos expositius o explicatius es donen sobretot en definicions; exposicions orals i escrites; manuals; tractats de diverses matèries; conferències; llibres de text...

Mandíbula afilada de Carles Alberola. Francesc Claramonte. 2n Batxillerat.

Us penge un tall de Mandíbula afilada de la Companyia balear Voramar teatre per a tots aquells que tingueu el desig de veure l'obra.

Simbolisme, avantguarda, existencialisme i realisme històric. Francesc Claramonte. 2n Batx.

Us passe tres conceptes literaris 1) Simbolisme 2) Avantguarda 3) Existencialisme 4) Realisme històric. perquè assimileu l'ítem núm. 6.  Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels 70.

1. El Simbolisme

[lit] Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880).

Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l'herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs (escola parnassiana), i assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist, que cercava la novetat en l'ús dels neologismes, les paraules rares o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà en el suplement literari de Le Figaro (setembre del 1886) un manifest que anunciava la naixença de l'escola. Més endavant, una enquesta del periodista Jules Hurret en L'Écho de Paris (1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic. Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i l'ambició d'un ideal. La seva influència s'exercí a través de les reunions dels dimarts, al seu domicili de la Rue de Rome, a París. Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l'essència de les coses. Aquest poeta ha esdevingut l'apòstol d'una poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir del 1862, en la revista L'Artiste explicà la seva doctrina, que consisteix en el propòsit d'empresonar en el llenguatge el poder irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s'anà dispersant cap als darrers anys del s. XIX, sobretot després de la mort de les seves figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898).

1.1. El Simbolisme en la literatura catalana

El simbolisme penetrà a Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel Modernisme. D'ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa. En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la seva identificació amb la música, bé que, en general, només influí incidentalment els grans poetes modernistes. Fou, però, el Noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l'herència del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d'Ors, tingueren llur realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en la de Josep Carner, entre d'altres. El simbolisme, a Catalunya com a la resta d'Europa, desembocà en els intents de creació d'una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot, per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d'aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric. 

 

2. L'Avantguardisme

[art, lit, mús i cin] Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX.

Els primers símptomes d'aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l'impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia; intent de destruir l'art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij); incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments o en l'obra d'autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren l'avantguarda.

2.1. L'avantguarda als Països Catalans

La crisi de les arts i de la literatura del començament del s. XX fou protagonitzada a Catalunya per dues o tres figures i d'algunes revistes així, per exemple: el 1906 el marxant Josep Dalmau inicià l'activitat de la seva galeria d'art; el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama Oda a Guynemer a la revista Iberia. El 1917 aparegueren les revistes Trossos —dos números publicats per Josep M. Junoy i dos per J.V. Foix— i Un enemic del poble (fins el 1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de L'Amic de les Arts (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a Sitges, per Josep Carbonell, i Hèlix (1931), publicada a Vilafranca del Penedès. El moviment renovador tingué com a centre veritable l'acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i, en part, L'irradiador del port i les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis (1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). L'obra de Salvat-Papasseit dugué una nova expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de l'exaltació lírica. Més endavant, el concepte general d'avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc (1928) que, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o "putrefactes") del pairalisme ruralista i tradicional, i proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià, o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de l'anomenada Generació del 27. Un any més tard, i amb el mateix tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats Fulls grocs, signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país. Mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, la gran figura del moviment esdevingué aleshores J.V.Foix, col·laborador de L'Amic de les Arts i de La Publicitat, que amb els seus llibres Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el poema en prosa de tipus superrealista (superrealisme), amb una força de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers. Després de la guerra civil de 1936-39, l'esperit avantguardista fou mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista Dau al Set, dels Salons d'Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49 —entitat que patrocinà l'estrena d'obres de música oberta—, entre d'altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L'activitat d'aquest grup enllaçà amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué l'experimentació artística a d'altres camps d'experimentació com és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles Santos, Enric Sió, etc). 

 

3. L'Existencialisme

[filos] Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l'afirmació que l'existència és prèvia, almenys ontològicament, a l'essència.

Com a corrent filosòfic, l'existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el mitjà d'una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d'un cansament davant l'essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d'un desengany davant l'optimisme científic i humanista de la darreria del s. XIX i principi del s. XX, i hom en pot trobar les arrels en la filosofia antihegeliana de S. Kierkegaard.

És important la nova comprensió que l'existencialisme donà al fet de l'existència, en contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d'ésser. L'existència, en efecte, no és ja simplement el fet d'existir, sinó el caràcter específic i peculiar de l'ésser humà, de l'home concret existent: existència, doncs, vol dir el caràcter d'ésser fora de si (ex-sistere), d'ésser tot transcendint-se que l'ésser mateix assoleix exclusivament en l'home. En aquest sentit, l'existencialisme referma en principi —i en dóna un significat encara més radical— la primacia de l'home en el cosmos, la seva llibertat davant l'ésser de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car cadascú ha d'afrontar la tasca d'assolir la pròpia autenticitat.

 

4. El Realisme històric

[lit] Nom amb el qual s'autodefiní el moviment literari que, aproximadament entre el 1959 i el 1968, propugnà una ruptura amb les actituds culturals i literàries vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del període de preguerra.

També propugnà el realisme en un intent d'inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país i com a arma de lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els moviments politicosocials d'oposició, trobà els seus fonaments teòrics en el marxisme (Lukács i Gramsci, sobretot), en Sartre i en els corrents sociològics anglosaxons (Raymond Williams) i recuperà la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys trenta i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits arran de la crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment. Durant la immediata postguerra, aquests intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60 començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi Sarsanedas, Miquel Martí i Pol, etc), ja sia en la novel·la testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç Riera i Llorca, J.Amat i Piniella, etc). Els canvis polítics de la darreria dels anys cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de Vacances pagades (1959) de Pere Quart i de La Pell de Brau (1960) de Salvador Espriu —autors que es constituïren models— marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva màxima formulació en l'obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) on, partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària, reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas i, en part, Gabriel Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, donava autors com Josep M.Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del neorealisme (J.M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí fortament alguns autors joves, com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.

Més sobre:
Carles Riba  http://www.escriptors.cat/autors/ribac/
Josep Carner  http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/
JV Foix http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/
Joan Brossa: http://www.escriptors.cat/autors/brossaj/pagina.php?id_sec=3042
VA Estellés: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227
Salvador Espriu: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732

Vídeo sobre Salvador Espriu. Francesc Claramonte 2n de batxillerat.

Salvador Espriu

     

Vídeo sobre Vicent Andrés Estelllés. Francesc Claramonte. 2n Batxillerat.

Estellés, poeta de meravelles.
Documental fet pel programa Dossiers de l'extingida televisió publica valenciana Canal 9.

J. M. Castellet. Francesc Claramonte. 2n Batx.

Ha mort Josep Maria Castellet. Crític literari i assagista que fou un teòric, defensor i apologeta del "realisme històric" a la cultura catalana. En aquesta mesura va ser un renovador dels postulats de la literatura catalana i també de la literatura espanyola. Li devem obres tan importants i influents com L'hora del lector (1957) o Antologia de la poesia catalana del segle XX (1963), aquest recull realitzat amb Joaquim Molas, l'altre defensor de les propostes d'aquesta tendència.
Us he afegit un enllaç a la web d'ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA perquè pugueu saber-ne una mica més.

http://www.escriptors.cat/autors/castelletjm/pagina.php?id_sec=441