Us passe tres conceptes literaris 1) Simbolisme 2) Avantguarda 3) Existencialisme 4) Realisme històric. perquè assimileu l'ítem núm. 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels 70.
1. El Simbolisme
[lit] Moviment literari i artístic
aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més
concretament entre el 1870 i el 1880).
|
Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions
dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de
Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l'herència
romàntica i contra la doctrina del Parnàs (escola parnassiana), i
assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més
sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist,
que cercava la novetat en l'ús dels neologismes, les paraules rares
o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà
en el suplement literari de Le Figaro (setembre del 1886) un
manifest que anunciava la naixença de l'escola. Més endavant, una
enquesta del periodista Jules Hurret en L'Écho de Paris
(1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic.
Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i
l'ambició d'un ideal. La seva influència s'exercí a través de les
reunions dels dimarts, al seu domicili de la Rue de Rome, a París.
Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots,
l'essència de les coses. Aquest poeta ha esdevingut l'apòstol d'una
poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir
del 1862, en la revista L'Artiste explicà la seva doctrina,
que consisteix en el propòsit d'empresonar en el llenguatge el poder
irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la
frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus
deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul
Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s'anà dispersant cap als
darrers anys del s. XIX, sobretot després de la mort de les seves
figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898).
1.1. El Simbolisme en la literatura catalana
El simbolisme penetrà a
Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel Modernisme.
D'ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a
Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i
superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les
arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes
decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en
part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents
gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa.
En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la
seva identificació amb la música, bé que, en general, només
influí incidentalment els grans poetes modernistes. Fou, però, el
Noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l'herència
del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes
i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d'Ors, tingueren llur
realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en
la de Josep Carner, entre d'altres. El simbolisme, a Catalunya com a
la resta d'Europa, desembocà en els intents de creació d'una poesia
pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot,
per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d'aquest
procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard,
pel realisme que penetrà en el període de la República i la
guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi
del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric.
2. L'Avantguardisme
[art, lit, mús i cin] Nom genèric
amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que
evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el
món occidental al començament del segle XX.
|
Els primers símptomes d'aquesta crisi es troben
implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de
l'impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud,
Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a
partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més
notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura
elaborats per la burgesia; intent de destruir l'art tal com era entès
tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i
d'assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o
temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en
opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics
(Majakovskij); incorporació de les noves formes de vida de la
societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels
mètodes i les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda,
iniciats cap a l'any 1905, prengueren la màxima violència entre el
1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta,
almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es
mantingueren en moviments o en l'obra d'autors inicialment lligats a
aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí
un nou moviment de destrucció i d'experimentació artística
relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes
formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren
l'avantguarda.2.1. L'avantguarda als Països Catalans
La crisi de les arts i de
la literatura del començament del s. XX fou protagonitzada a
Catalunya per dues o tres figures i d'algunes revistes així, per
exemple: el 1906 el marxant Josep Dalmau inicià l'activitat de la
seva galeria d'art; el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama
Oda a Guynemer a la revista Iberia. El 1917 aparegueren
les revistes Trossos —dos números publicats per Josep M.
Junoy i dos per J.V. Foix— i Un enemic del poble (fins el
1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de L'Amic de
les Arts (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a
Sitges, per Josep Carbonell, i Hèlix (1931), publicada a
Vilafranca del Penedès. El moviment renovador tingué com a centre
veritable l'acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes
en ondes hertzianes (1919) i, en part, L'irradiador del port i
les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis
(1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb
minúscula (1920). L'obra de Salvat-Papasseit dugué una nova
expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica
oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de
l'exaltació lírica. Més endavant, el concepte general
d'avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc
(1928) que, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís
Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o
"putrefactes") del pairalisme ruralista i tradicional, i
proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià,
o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de
l'anomenada Generació del 27. Un any més tard, i amb el mateix
tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats Fulls
grocs, signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem
Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà
una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país.
Mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, la gran figura del moviment
esdevingué aleshores J.V.Foix, col·laborador de L'Amic de les
Arts i de La Publicitat, que amb els seus llibres
Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el
poema en prosa de tipus superrealista (superrealisme), amb una força
de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers.
Després de la guerra civil de 1936-39, l'esperit avantguardista fou
mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista Dau
al Set, dels Salons d'Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49
—entitat que patrocinà l'estrena d'obres de música oberta—,
entre d'altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan
Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L'activitat d'aquest grup enllaçà
amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué
l'experimentació artística a d'altres camps d'experimentació com
és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles
Santos, Enric Sió, etc).
3. L'Existencialisme
[filos] Moviment filosòfic que hom pot
caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es
manifesta, per l'afirmació que l'existència és prèvia, almenys
ontològicament, a l'essència.
|
Com a corrent filosòfic,
l'existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es
desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys
cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el
mitjà d'una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i
àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d'un cansament davant
l'essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental
i, alhora, d'un desengany davant l'optimisme científic i humanista
de la darreria del s. XIX i principi del s. XX, i hom en pot trobar
les arrels en la filosofia antihegeliana de S. Kierkegaard.
És important la nova
comprensió que l'existencialisme donà al fet de l'existència, en
contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d'ésser. L'existència,
en efecte, no és ja simplement el fet d'existir, sinó el caràcter
específic i peculiar de l'ésser humà, de l'home concret existent:
existència, doncs, vol dir el caràcter d'ésser fora de si
(ex-sistere), d'ésser tot transcendint-se que l'ésser mateix
assoleix exclusivament en l'home. En aquest sentit, l'existencialisme
referma en principi —i en dóna un significat encara més radical—
la primacia de l'home en el cosmos, la seva llibertat davant l'ésser
de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels
valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car
cadascú ha d'afrontar la tasca d'assolir la pròpia autenticitat.
4. El Realisme històric
[lit] Nom amb el qual s'autodefiní el
moviment literari que, aproximadament entre el 1959 i el 1968,
propugnà una ruptura amb les actituds culturals i literàries
vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del
període de preguerra.
|
També propugnà el
realisme en un intent d'inserir el treball intel·lectual i literari
en el procés de recuperació política del país i com a arma de
lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els
moviments politicosocials d'oposició, trobà els seus fonaments
teòrics en el marxisme (Lukács i Gramsci, sobretot), en Sartre i en
els corrents sociològics anglosaxons (Raymond Williams) i recuperà
la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys trenta
i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits
arran de la crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició
simbolista o avantguardista i iniciaren una literatura compromesa
políticament i socialment. Durant la immediata postguerra, aquests
intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60
començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi
Sarsanedas, Miquel Martí i Pol, etc), ja sia en la novel·la
testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç Riera i Llorca,
J.Amat i Piniella, etc). Els canvis polítics de la darreria dels
anys cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de
Vacances pagades (1959) de Pere Quart i de La Pell de Brau
(1960) de Salvador Espriu —autors que es constituïren models—
marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva
màxima formulació en l'obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim
Molas, els quals publicaren l'antologia Poesia catalana del segle
XX (1963) on, partint d'una metodologia marxista d'anàlisi
literària, reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les
noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i
Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas
i, en part, Gabriel Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda
pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de
postguerra, donava autors com Josep M.Espinàs, Manuel de Pedrolo i
Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del
neorealisme (J.M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del
teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat,
entre d'altres, i que influí fortament alguns autors joves, com
Jordi Teixidor i Jaume Melendres.
Més sobre:
Carles Riba http://www.escriptors.cat/autors/ribac/
Josep Carner http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/
JV Foix http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/
Joan Brossa: http://www.escriptors.cat/autors/brossaj/pagina.php?id_sec=3042
VA Estellés: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227
Salvador Espriu: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732
