Autors del modernisme. 4t d'ESO

Audiovisuals sobre diversos escriptors modernistes.

Joan Maragall

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18156

Víctor Català (Caterina Albert)

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18129

Santiago Rusiñol

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=649

Llengua estàndard. Francesc Claramonte. 2n de Batxillerat.

VARIETAT ESTÀNDARD DE LA LLENGUA

L'estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.

Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d'estandardització; és a dir, han anat configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per exemple l'alemany i també el català.

Les característiques definitòries de la varietat estàndard són neutra i formal. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació.

En funció, doncs, de cada situació de comunicació concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats dialectals, informals, col·loquials o vulgars.

La varietat estàndard o model de llengua s'ha de caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la seva neutralitat

Extret i modificat del llibre d'estil de la UPF (Universitat Pompeu Fabra)