Què són els evangelis canònics i els apòcrifs? Quins i quants són?
Els
evangelis canònics són els reconeguts per l'Església catòlica com
aquells que transmeten autènticament la tradició apostòlica i
estan inspirats per Déu. Són quatre i només quatre: Mateu, Marc,
Lluc i Joan. Així ho va proposar expressament sant Ireneu de Lió a
la fi del s. II (Adv.
Hae . 3.11.8-9) i
així ho ha mantingut l'Església, proposant-ho
finalment com a dogma de fe en definir el cànon de les Sagrades
Escriptures al concili de Trento (1545-1563).
La
composició d'aquests evangelis enfonsa les arrels en tot allò que
els apòstols van veure i van escoltar estant amb Jesús i en les
aparicions que van tenir d'ell. De seguida els mateixos apòstols, complint el mandat del
Senyor, van predicar la Bona Notícia (o evangeli) sobre ell i de la
salvació que porta a tots els homes, i es van anar formant
comunitats de cristians a Palestina i a fora (Antioquia, ciutats de
l’Àsia Menor, Roma, etc.). En aquestes comunitats, les tradicions
van anant prenent forma de relats o d'ensenyaments sobre Jesús,
sempre sota la tutela dels apòstols que n’havien estat testimonis.
En un tercer moment aquestes tradicions van ser posades per escrit,
integrant-les en una narració a manera de biografia del Senyor. Així
van sorgir els evangelis per a ús de les comunitats a les quals
anaven destinats. El primer, sembla que va ser Marc o potser una
edició de Mateu en hebreu o arameu més breu que l'actual; els
altres tres van imitar aquest gènere literari. En aquesta labor,
cada evangelista va escollir algunes coses de les moltes que es
transmetien, va sintetitzar altres i tot ho va presentar atenent a la
condició dels seus lectors immediats. Que els quatre van gaudir de
la garantia apostòlica es reflecteix en el fet que van ser rebuts i
transmesos com a escrits pels mateixos apòstols o per deixebles
directes seus: Marc de Pere, Lluc de Pau.
Els
evangelis apòcrifs són aquells que l'Església no va acceptar com
tradició apostòlica autèntica, encara que normalment es
presentaven sota el nom d'algun apòstol. Van començar a circular
molt d’hora, i ja se'ls cita en la segona meitat del s. II; però
no gaudien de la garantia apostòlica com els quatre reconeguts i, a
més, molts d'ells contenien doctrines que no estaven d'acord amb
l'ensenyament apostòlic. “Apòcrif” primer va significar
“secret”, en tant que eren escrits que es dirigirien a un grup
especial d'iniciats i eren conservats per aquest grup; després va
passar a significar inautèntic i fins i tot herètic. A mesura que
va passar el temps, el nombre d'aquests apòcrifs va créixer
enormement, tant per a donar detalls de la vida de Jesús que no
explicaven els evangelis canònics (per ex. els apòcrifs de la
infància de Jesús), com per a posar sota el nom d'algun apòstol
ensenyaments divergents dels de l'Església (per ex. evangeli de
Tomàs). Orígenes d'Alexandria (+ 245) escrivia: “L'Església té
quatre evangelis; els heretges, moltíssims”.
Entre les
informacions dels Pares, els conservats per la pietat cristiana i els
testimoniats d'una manera o altra en papirs, el nombre d’evangelis
apòcrifs coneguts és una mica superior a cinquanta.
