Quadre cronològic de la literatura catalana. 1r de Batx.

Les trobairitz. La poesia trobadoresca. 1r de Batx.

Dos enllaços per a tenir més informació sobre les trobairitz. El primer ha estat llegit i comentat a classe i ha estat extret del web Lletra (el web de literatura catalana de la UOC). El segon és un article de Cinta Arasa en Núvol. El digital de cultura.

Enllaços:
https://lletra.uoc.edu/ca/tema/les-trobairitz/detall

https://www.nuvol.com/musica/trobairitz-les-dones-que-van-escriure-poemes-damor-sense-esperar-ne-resposta-24258

Els orígens i extensió de la llengua catalana. 1r de Batxillerat A-B

Mapes per entendre l'origen de la llengua catalana i l'extensió actual.

1. EL DOMINI LINGÜÍSTIC CATALÀ

2. L'IMPERI ROMÀ

3. EXTENSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

La llengua catalana a l'any 1000

La llengua catalana a l'any 2000

Camí de sirga de Jesús Moncada. 1r de Batxillerat.

Us deixe tres enllaços per poder treballar l'obra de Jesús Moncada. En el primer trobareu, a més  d'informació sobre l'autor, una anàlisi del text. Aquesta anàlisi abasta, entre d'altres: l'argument, l'estructura de l'obra o els personatges. En el segon enllaç són els espais literaris de tota l'obra de Moncada. El tercer enllaç són les primeres pàgines de la novel·la.

Enllaços:

http://relatsencatala.cat/relat/relats-intertuliats-cami-de-sirga/232921

https://www.jesusmoncada.cat/espais-literaris/

https://static0grup62cat.cdnstatics.com/libros_contenido_extra/35/34391_CAMI_DE_SIRGA.pdf

Les perífrasis d'obligació i probabilitat. 1r de Batxillerat

LES PERÍFRASIS VERBALS

Una perífrasi verbal és la unió de dos verbs que formen un únic nucli verbal, en el qual un d’ells actua com a auxiliar.

LES PERÍFRASIS VERBALS D’OBLIGACIÓ
Obligació personal	Obligació impersonal
HAVER DE + INFINITIU Ex.: Heu de córrer més. CALDRE QUE + SUBJUNTIU Ex.: Cal que corregueu més SER NECESSARI/MENESTER + QUE + SUBJUNTIU Ex.: És necessari que corregueu més	HAVER-SE DE + INFINITIU Ex.: S’han de respectar els drets humans CALDRE + INFINITIU Ex.: Cal respectar els senyals de trànsit.

SÓN INCORRECTES LES FORMES SEGÜENTS TENIR QUE + INFINITIU. Ex.: Tinc que afanyar-me. SER PRECÍS. Ex.: És precís que vingues demà. HAVER-HI QUE + INFINITIU. Ex.: Hi ha que arribar abans de les set.

Encara que no són perífrasis; cal destacar que també podem expressar l’obligació amb les estructures següents:

- IMPERATIU: respecteu les plantes.

- IMPERSONAL: s’agafen les xulles i es frigen.

Noteu que l’ús de les perífrasis suavitza el discurs i fa que l’ordre no semble tan categòrica.

LES PERÍFRASIS VERBALS DE PROBABILITAT

Normalment amb valor de present i de passat.

DEURE + INFINITIU. (Equivalent a un verb acompanyat d’un adverbi de dubte com probablement, segurament, potser, tal volta, tal vegada, etc.). Ex.: Deuen ser les cinc de la vesprada. Devien ser les tres o les quatre de la matinada.

INCORRECCIONS MÉS COMUNES.

A. No són correctes els usos del futur i el condicional per a l’expressió de la probabilitat. En comptes de dir “seran les cinc de la vesprada” i “seria la teua cosina qui va telefonar ahir” és preferible dir “deuen ser les cinc de la vesprada” i “degué ser la teua cosina qui va telefonar ahir”.
B. No podem utilitzar la preposició “de” entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Deuen de venir totes/Deuen venir totes.

C. No és correcte l’ús d’igual com a adverbi de possibilitat. No sé qui farà la melmelada, igual et toca fer-la a tu/No sé qui farà la melmelada, potser et toca fer-la a tu.

L'apòstrof. Remarques sobre l'article. 1r de Batxillerat.

L’apostrofació

S’apostrofaran els articles el i la, la preposició de i els pronom febles davant de vocal o h muda per indicar l’elisió d’una vocal (a, e).

Així:

S’apostrofa:

EL /DE	LA
Davant vocal o h muda L’àguila L’alegria
Davant les xifres que comencen per vocal L’1 d’agost L’11 de setembre

Però, no s’apostrofa:

El / DE	LA
	-Davant de i o u àtones: la universitat, la història... - En casos de confusió: la ira (diferent de lira); la Haia - Criteris de convenció: la una (hora del dia); la host. - Davant de paraules que comencen pel prefix negatiu a-: la anormal, la asimetria...
- Davant els noms de lletra: la ema, la ena, la efa... - Davant de i o u consonàntiques: el iogurt, la hiena... - Davant de s líquida: el stop... - Davant de h aspirada: el hall...

RECORDEU

1. No s’apostrofen les sigles que es lletregen, però sí, i seguint les regles generals, aquelles que es lligen com qualsevol altra paraula. Per exemple: la EGB, l’ONU, l’OTAN, la UNESCO...
2. Els estrangerismes que comencen per h aspirada perden aquest so quan s’adapten a la nostra llengua; per tant, l’article i la preposició segueixen les regles generals d’apostrofació. Per saber si estan adaptats heu de consultar el diccionari.

A més a més pel que fa a l’ús de l’article cal remarcar que:

1. Davant de les xifres dels anys és recomanable fer servir l’article el i no la preposició en o També podem usar l’expressió l’any seguida de la xifra. Exemples: L’any 1999 vaig acabar la carrera o El 1973 va nàixer el fill de Josep.
2. Els dies de la setmana portaran article excepte quan facen referència a un dia de la setmana immediatament anterior o posterior al dia en què parlem i no va precedit d’un adjectiu com pròxim o passat. Exemple: Dimarts tinc cita amb la mare de Joana però El 27 de març me n’aniré a Suïssa.
3. Cal suprimir l’article davant dels infinitius amb valor verbal, no obstant això el mantindrem davant d’infinitius amb valor de substantiu. Exemple: Saber que vindries no em va alegrar gaire, però El sopar és l’àpat del dia que més m’agrada.
4. Cal tenir en compte que hi ha expressions que eliminen l’article, a diferència del castellà, i que moltes vegades introduïm erròniament per influència d’aquesta llengua com ara: No badar boca, parar taula, llevar taula, seure a taula, tots sants, a cura de, etc. No obstant això, cal col·locar l’article en expressions com: constar en l’acta, amb l’ajuda, a les bones, a les palpentes, a les fosques, alçar el cap, segons l’opinió, anar tots a l’una, anar pel bon camí, pasta de les dents, l’un i l’altre, com l’anell al dit, etc.

e) Cal recordar que les parts del dia poden anar encapçalades de dues maneres diferents: preposició a + article: al migdia, a la nit... o amb la preposició de: Ens veurem de matí.

Dossier Mitjà (modificat) de la Universitat d'Alacant

Benvinguts al curs 2019-20.

Des del Departament de Valencià: Llengua i Literatura de l'IES Botànic Cavanilles de la Vall d'Uixó, us donem la benvinguda al curs escolar 2019-20. Esperem que aquest curs us servesca per adquirir tots aquells coneixements que necessiteu per superar aquesta nova etapa.

Us recordem que en aquest blog el Departament anirà afegint informació per completar l'activitat diària a l'IES.

Definició de Romanticisme. Literatura Universal. 1r de Batxillerat.

EL ROMANTICISME

Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents.

La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.

Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-,como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romantisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur.

L'un i l'altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.

Antologia d'autors del segle XV. 1r de Batxillerat

Us presentem una antologia d'alguns autors del segle XV extreta del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Ausiàs March
Enllaç:
https://www.escriptors.cat/autors/marcha/antologia

Joan Roís de Corella
Enllaç:
Narrativa
https://www.escriptors.cat/autors/roisj/narrativa
Poesia
https://www.escriptors.cat/autors/roisj/poesia

Jaume Roig
Enllaç:
https://www.escriptors.cat/autors/roigj/de-la-tercera-part-del-prefaci

L'Espill per Antònia Carré.

L’Espill (~ 1460)

Visat núm. 6 (octubre 2008)

per Antònia Carré

Escrit pels volts de 1460, el mateix any que Joanot Martorell començava la redacció de Tirant lo Blanc, l’Espill és una ferotge diatriba contra les dones que s’ha de circumscriure en el debat que sobre la condició femenina se suscita en la literatura des del segle XIII.

La polèmica sobre els vicis i virtuts de les dones —que té precedents clàssics com les Sàtires de Juvenal— va crear una sèrie de tòpics antifeministes i profeministes que van fer fortuna al llarg de tota l’edat mitjana, amb rèpliques i contrarèpliques que van proliferar arreu, de vegades escrites pel mateix autor. Pensem, per exemple, en el Corbaccio de Giovanni Boccaccio, obra antifeminista que és una de les fonts de l’Espill i també de Lo somni de Bernat Metge, i en el De claris mulieribus, que l’italià va confegir per elogiar dones preclares i bondadoses.

A la Corona d’Aragó, el text més virulent escrit contra les dones és l’Espill de Jaume Roig, que va provocar respostes literàries com la Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella. Aquesta és una prova irrefutable del seu èxit. Una altra ho són les tres edicions que se’n van fer durant el segle XVI (València 1531, Barcelona 1561 i València 1561), que parteixen del manuscrit únic de final del segle XV.

L’Espill està constituït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra, un prefaci dividit en quatre parts, que funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics, i quatre llibres dividits també de forma quatripartita. El protagonista-narrador de l’Espill s’adreça en primera persona al seu nebot de la ficció Baltasar Bou per explicar-li com l’han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la salvació.

En el llibre primer, el protagonista-narrador relata els maltractes a què el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter, amb els seus viatges per Catalunya i per França, on combat en la guerra dels Cent Anys al costat dels francesos. En el llibre segon, explica el seu retorn a València, enriquit amb el botí obtingut de la guerra, i els seus tres desgraciats matrimonis: amb una donzella que al final va resultar que no ho era, amb una viuda, amb una novícia i l’intent frustrat de casar-se amb una beguina.

En el llibre tercer, s’adorm aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb una parenta. Aleshores se li apareix en somnis Salomó, que corrobora ideològicament, amb un reguitzell d’exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors.

En el llibre quart, el protagonista-narrador, que ha estat il·luminat per l’aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l’oració i a les obres de caritat cristiana. Només dues dones se salven de la dura crítica antifeminista: la Mare de Déu i Isabel Pellicer, l’esposa ja morta de Jaume Roig.

Escrit en més de setze mil tetrasíl·labs apariats i seguint la tradició romànica de la narrativa en vers, l’Espill és una obra complexa, difícil de definir. Bastit amb una macroestructura de sermó, plantejat amb una rigorosa composició i amb una clara voluntat d’estil, l’Espill és, per la seva exagerada posició en contra de les dones, una obra misògina. Pel model de vida ascètica que proposa és també un tractat moral que s’atribueix funcions doctrinàries i didàctiques ben clares. Per l’ús de la llengua, de la versificació i de les diverses formes de la comicitat, és una obra que es vincula amb la comèdia tot passant per la sàtira, una obra escrita amb la intenció de provocar la rialla en el públic i d’establir polèmica literària i cultural amb la prosa d’art que triomfava a la València contemporània, el representant més conspicu de la qual és el teòleg i poeta Joan Roís de Corella.

En la seva obra, Jaume Roig no amaga la seva condició de metge en cap moment. A l’Espill es defensa la medicina escolàstica —practicada per metges cristians, de sexe masculí— i es critiquen tant els professionals que han seguit el model obert d’ensenyament —com els jueus i les dones— com totes aquelles persones —dones, és clar— que empren mètodes curatius poc ortodoxos: les curanderes, les nigromàntiques o les fetilleres. Així mateix, la visió que manifesta el text del cos de les dones s’adequa completament al que diuen els tractats mèdics dels temes relacionats amb la sexualitat femenina i la procreació.

L’estil de Jaume Roig és indestriable de la comicitat. Una comicitat que si bé de vegades és innocent i refrescant —i es relaciona així amb el sentit de l’humor dels fabliaux francesos i catalans—, sovint prové d’un procés denigrador i ve determinada per l’exageració que se salta les normes més elementals del decòrum. D’altres vegades, en canvi, la comicitat depèn de la manipulació de les fonts, se sosté en la versificació i la rima i demana la connivència del lector, que ha de ser capaç de captar l’enginy tergiversador de l’autor. L’Espill convida, doncs, a la rialla franca o al somriure de complicitat.

Cor d'acer, de carn i de fusta. Documental sobre Ausiàs March.

Documental sobre la figura d'Ausiàs March.

Enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=ycXtJNKj_LA

Teatre clàssic francès. Racine, Corneille i Molière.

Enllaços de la Gran Enciclopèdia Catalana on podreu trobar la

informació sobre Racine, Corneille i Molière.

Racine
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0053857.xml

Corneille
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0019899.xml


Molière
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0043182.xml

Classicisme a França. Literatura Universal

Classicisme francès

Corrent estètic que predominà a França durant el regnat de Lluís XIV i afectà l’art i la literatura.

El classicisme esdevingué art oficial de la cort francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la Història, cercant una normativa estètica i un didactisme polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit clàssic, amb la matisació i personalització de les regles acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes. Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria. El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué geogràficament per Europa. La literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma, ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia, conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine, Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa —que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)— una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme —, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille, Molière, etc.

Enciclopèdia catalana

Shakespeare: Hamlet. Literatura Universal.

Enllaç del dossier Aproximació al teatre de Shakespeare a través de les obres: Hamlet, Romeo i Julieta i El Somni d'una nit d'estiu dins el projecte el Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/abbc248b-3ce8-4a32-a09e-fcf353c75625/shakespeare_1999.pdf

Definició del Barroc. Literatura Universal.

EL BARROC:

Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII. Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement i la confiada admiració pels antics i l'optimisme racionalista. A l'anterior percaça d'arquetipus s'oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d'un naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d'una manera deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense témer de caure en l'artifici.A la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort de Felip II, el replegament i l'aïllament interns i la fidelitat a la contrareforma són factors que ajuden a entendre l'esclat especial del barroc castellà, que exasperà, recarregà o subtilitzà les tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica i la composició literàries, i incidí en les cultures veïnes. Les circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

Definició extreta del web de la UOC.

El teatre Barroc. Literatura Universal.

Ací teniu dos fragments de les pel·lícules Lope i Shakespeare in love. S'hi pot observar els diferents espais usats durant els segles XVI i XVII per a la representació teatral.

LOPE

SHAKESPEARE IN LOVE

Giovanni Boccaccio. Literatura Universal.

Vida i obra de Giovanni Boccaccio

Giovanni Boccaccio: Vida
Enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=BrfF-467KSY


Giovanni Boccaccio: El decameró
Enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=JW4wGfINsho

Fets interessants sobre la literatura catalana medieval

Us presentem 10 vídeos on la Lola Badia explica succintament 10 fets interessants sobre la literatura catalana medieval. Aquests fets parteixen en l'obra de Ramon Lull i acaben amb la novel·la cavalleresca.

Enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=J7JpqkGEUwY&list=PLoHkrbpA-d-V7fxWNlsE4FYqxpN0UQFTB&index=1

Les cròniques medievals catalanes. 3r d'ESO.

Documental Anatomia d'un rei de TV3. En aquest documental es parla de la figura de Pere II el gran protagonista de la crònica de Bernat Desclot.

Enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Anatomia-dun-rei/video/3089930/

Les llegendes valencianes dins "Trau la llengua". 2n ESO.

Capítol núm 10 del programa Trau la llengua en el qual el seu conductor, Eugeni Alemany i els convidats ens parlen de les llegendes valencianes.

Biografia de Dant. Literatura Universal.

Dant. Biografia (1265-1321)

Fill de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica del dolce stil novo i, tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de Beatriu (dama florentina, filla de Folco Portinari) el personatge central de la seva obra. Estudià teologia i filosofia; llegí els clàssics llatins i els filòsofs escolàstics. Lluità a la batalla de Campaldino (1289) i contra els gibel·lins d’Arezzo i de Pisa. Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví (1295) al gremi de metges i apotecaris. Fou conseller del capitano del popolo, membre del Consell de Cent de Florència, ambaixador a San Gimignano ipriore (juny-agost del 1300) en els moments més durs de la lluita entre les faccions negra i blanca dels güelfs. Per tal de resoldre la situació, aconsellà l’exili dels caps d’ambdues faccions; s’oposà a Bonifaci VIII i, més tard, fou un dels tres ambaixadors enviats (1301) pel Comune de Florència al papa a fi d’evitar la ingerència del seu delegat Carles de Valois. No hi reeixí, i Carles d’Anjou i la facció negra conqueriren el poder i iniciaren una repressió, de la qual fou víctima (1302): fou condemnat en contumàcia a multa, exili temporal i privació de drets civils i, poc temps després, a ésser cremat.

Començà aleshores la segona època de la seva vida: l’exili definitiu; fou exclòs de l’amnistia del 1311 i no acceptà les condicions de la que fou concedida el 1315. L’exili el separà dels problemes locals florentins i li obrí horitzons cap a una posició més universal. Intentà de tornar a Florència; visqué a Verona —a la cort dels Della Scala— i a la Lunigiana (el 1306, a la cort dels marquesos Malaspina); en aquesta època escriví Convivio i De vulgari eloquentia i començà (el 1307, si no fou iniciada abans de l’exili) la Divina Commedia. El pensament que els seus problemes es resoldrien amb l’arribada a Itàlia (1310) del nou emperador Enric VII i la possibilitat d’una concòrdia Imperi-Església li inspirà la redacció de De monarchia; en morir Enric VII (1313) perdé aquestes esperances. Visqué novament a Verona i a Ravenna (a la cort de Guido Novello da Polenta) i acabà les dues primeres parts de la Divina Commedia (1314); la tercera fou acabada el mateix any que morí (1321).

Cal distingir tres tipus d’obres en la producció de Dant: les poètiques, les doctrinals i la Divina Comèdia.

Les obres poètiques, en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per una obra unitària, la Vita Nova, i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric de Rime. La Vita Nova ha estat definida com la història ideal de l’amor de Dant per Beatriu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes, però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el 1293 per mitjà d’un text en prosa que explica les etapes del seu amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una “admirable visió” i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances. Hi són inclosos breus comentaris de les poesies. Les Rime, també stilnovistes, tot i que predominen les de tema amorós, són més variades i n'hi ha d’abans i de després de l’exili. S'hi destaquen les dedicades a Beatriu, i també les rime pietrose, a donna Pietra, amb marcada influència d’Arnaut Daniel.

Quant a les obres doctrinals, les més importants són: Convivio, De vulgari eloquentia iDe monarchia, la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí. El Convivio, compost entre el 1304 i el 1307, havia estat projectat com una obra àmplia formada per una introducció i 14 tractats, cadascun dels quals havia d’ésser un extens comentari d’una cançó original seva, amb una doble finalitat: fer arribar la cultura a aquells que no havien pogut seguir uns estudis regulars i donar-se a conèixer com a home de doctrina, a més de poeta.  De vulgari eloquentia, obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una defensa i un elogi de les llengües vulgars. Hi és explicat l’origen d’aquestes, especialment de les romàniques, compara el francès, el provençal i l’italià, classifica i caracteritza (com podia ésser fet al seu temps), amb exemples, les diverses parles italianes i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d’una llengua que pogués convertir-se en idioma literari comú a tots els estats d’Itàlia; però aquest vulgar il·lustre només seria digne d’ésser utilitzat en tractar dels temes més elevats. De Monarchia, escrit en llatí, probablement després de la mort d’Enric VII (1313), és la millor de les obres doctrinals de Dant. Hi demostra que la monarquia temporal, denominada Imperi, és un principat únic, necessari per al benestar del món i per a poder complir el fi terrenal dels homes, que l’exercici d’aquesta monarquia pertoca de dret al poble romà i que l’autoritat de l’emperador deriva directament de Déu; és a dir, proclama la independència de l’Imperi i de l’Església, tot i que l’autoritat temporal ha d’ésser subordinada a l’espiritual. 

Extret i modificat de l'Enciclopèdia catalana

La Comèdia de Dant. Lit. Universal.

Proposta didàctica del Sopar dels idiotes. Francesc Claramonte. ESO 3C

Enllaç on trobareu la proposta didàctica feta per Elena Gallardo sobre l'obra de Francis Veber: El sopar dels idiotes. Aquesta proposta està dividida en tres apartats: A) Comprensió lectora, B) Contextualització i C) Sobre l'obra. Treballeu allò on us hi veieu més fluixos. Recordeu també que podeu acabar de veure el film que va dirigir el mateix dramaturg l'any 1998.



ENLLAÇ

http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/propostes/Elsopardelsidiotes.pdf

Cronologia de les Quatre Grans Cròniques. 1r de Batxillerat.

Fets narrats en relació amb els anys i els comtes reis en les Quatre Grans Cròniques.

Anatomia d'una assassinat de Gemma Pascual. Francesc Claramonte 2n ESO A-B

Ressenya feta a la revista Lletres valencianes número 20 sobre la lectura obligatòria d'aquesta segona avaluació: Anatomia d'un assassinat. A més també teniu l'enllaç per arribar a la GUIA DE LECTURA.

Mireia no pot celebrar el seu setzé aniversari com havia previst. Encara no havia començat la festa quan dos agents de la policia criden al timbre per dir a la família que han trobat la seua cunyada Glòria estrangulada al garatge de sa casa. La policia creu que es tracta d’un cas de violència de gènere.Un testimoni diu haver vist Miquel, germà de Mireia, matar la seua dona, i el Miquel no apareix, com si se l’haguera empassat la terra.

Sols Mireia confiarà des del primer moment en la innocència del seu germà. Abandona temporalment les classes de l’institut, i d’amagades dels seus pares la jove segueix el seu instint i les pistes que va trobant en la seua recerca pertractar de trobar Miquel i provar que és innocent. La feina a la qual es dedicava Glòria li proporciona vincles entre l’assassinat i uns obscurs negocis immobiliaris que no són fàcils de destapar. El relat està ambientat en la ciutat de València i para atenció en el barri de Russafa i el barri xinés, estenent-se en algunes idees amb les que s’ha identificat a aquests barris en els últims anys: immigració,multiculturalitat i convivència d’edificis antics i de nova construcció a Russafa; prostitució, delinqüència, pobresa i degradació, en relació al barri xinés.

El relat tracta d’abordar d’una forma transversal algunes problemàtiques de la ciutat, com el trànsit, incorpora missatges explícits amb arrels teòrics sobre la violència de gènere, com és el cas d’un dels arguments que fa servir la jove per defensar el germà: «el meu germà estimava la dona com una persona, no com un objecte».

A la contraportada s’ha canviat en les diverses ocasions en què es cita el nom de la protagonista, Mireia, pel d’Aitana, que no existeix en el relat, probablement fruit d’una errada. La narració de Gemma Pasqual és fluida, la trama no deixa qüestions sense resoldre, el personatge protagonista mostra sobretot iniciativa, encara que massa potser, per tractar-se d’una jove de setze anys. La història es guanya l’atenció del lector, que pot seguir el fil dels esdeveniments amb facilitat i amb una seguida coherent i ben lligada, tot i que als personatges els falta complexitat, l’actitud, que no les paraules, dels pares sembla distant i desentesa per a la magnitud dels esdeveniments i els assumptes sobre els que tracta la jove, com la lectura i comprensió dels documents comptables d’una empresa, o la facilitat amb què les proves van apareixent superen en ocasions la versemblança exigible per al sosteniment d’una, d’altra banda, interessant història per a un lector molt jove.

ENLLAÇ A LA GUIA DE LECTURA

http://www.periferic.es/PDF%20guies%20juvenil/Guia%2013.pdf