Realisme i Naturalisme
La
literatura del segle XIX va plasmar els canvis produïts per la
industrialització i l’ascens de la burgesia. Finalment, després de
segles de ruptura amb la tradició narrativa de l’edat mitjana, la
literatura catalana aconseguia el reconeixement del públic lector. Una
de les figures més emblemàtiques del realisme va ser Narcís Oller.
A
mitjan segle XIX, a França, els intel·lectuals anhelaven vincular l’art
amb la realitat. El realisme era una reacció contra l’idealisme
romàntic, impulsada pels fills de la revolució burgesa del 1830, que es
va estendre per tot Europa al llarg del segle. A Catalunya, però, no va
arribar fins a la dècada dels vuitanta i noranta. Els escriptors
francesos Balzac i Stendhal van establir les bases del nou corrent. Per
ells, l’art havia de reproduir fidelment la vida quotidiana de la
societat del seu temps. El millor gènere per fer-ho era la novel·la, ja
que els permetia copsar i analitzar l’entorn utilitzant la raó i evitant
sentiments i emocions. La prosa esdevenia així el mirall de la visió
burgesa del món. Els arguments se centraven en la realitat social,
política i econòmica de l’eclosió de la revolució industrial i de la
puixança de la burgesia. Els escriptors maldaven per trobar la millor
tècnica narrativa que permetés explicar tot allò que succeïa amb
objectivitat i exactitud, malgrat que no sempre ho aconseguien. L’afany
per la documentació i la descripció rigorosa dels ambients i l’anàlisi
psicològica dels personatges va cristal·litzar en la construcció d’un
llenguatge flexible i adaptable a la diversitat.
Cada país, però, tenia peculiaritats. Les condicions socials,
econòmiques i culturals eren diverses i el realisme prenia formes
diferents. Els francesos Balzac, Stendhal i Flaubert, l’anglès Dickens,
els russos Dostoievski i Tólstoi i els espanyols Pérez Galdós, Valera,
Pereda i Pardo Bazán van ser els autors més destacats del panorama
europeu. A Catalunya, el moviment realista no va tenir gaire incidència.
El mercat lector s’havia consolidat i, per tant, van arribar els autors
realistes europeus en forma de traduccions, però hi havia manca de
plomes autòctones. El problema de Catalunya era que la creació narrativa
en català s’havia interromput després de l’edat mitjana, el català no
s’ensenyava a l’escola i la normativa lingüística va ser inexistent fins
a l’aparició, al segle XX, de l’obra de Pompeu Fabra. Encara quedava un
llarg camí per recórrer fins a arribar a una certa normalitat.
El repte era crear un llengua apta per a la novel·la moderna. Els
escriptors van explorar, al llarg del segle XIX, les fórmules literàries
de la novel·la romàntica, el fulletó i el costumisme. Però aquesta
fràgil tradició iniciada amb ‘L’orfeneta de Menargues’ (1862), d’Antoni
de Bofarull, que va comptar amb l’aportació de novel·listes singulars
com Martí Genís i Aguilar, que amb ‘Julita’ va incorporar per primera
vegada la realitat concreta com a matèria novel·lable, o Gaietà Vidal i
Valenciano, no era prou sòlida per assimilar el pas a la novel·la
realista. La catalana, doncs, tenia moltes limitacions i no va poder
assumir els principis del realisme europeu. Amb tot, hi va haver
excepcions. Un nucli reduït d’autors, format pel novel·lista Narcís
Oller i els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, va abraçar el nou corrent.
La seva narrativa, però, també estava influïda pel naturalisme, que a
Catalunya mai es va considerar un corrent diferenciat del realisme.
El naturalisme l’havia impulsat l’escriptor francès Émile Zola i a
Catalunya els ambaixadors van ser els crítics Yxart i Sardà. Per ells,
aquesta era una opció de modernitat i pretenien adaptar l’art al moment
històric i introduir a Catalunya els corrents literaris vigents a
Europa. El naturalisme francès es basava en les teories científiques i
filosòfiques de l’època i plantejava una visió materialista i
determinista del món. Pels naturalistes, l’ésser humà no era lliure,
perquè el destí li venia marcat per herència biològica. D’altra banda,
les pressions socials condicionaven la trajectòria vital. Per les
pàgines de les novel·les naturalistes desfilaven personatges de tota
condició social, amb tares de tot tipus i trastorns mentals, o marcats
per l’addicció a l’alcohol. A diferència dels naturalistes francesos,
però, els catalans van negar el determinisme i van eludir usar la
novel·la com a eina d’utilitat social regeneracionista, un esperit que
seria recuperat pels modernistes.
El naturalisme de Zola va tenir una gran influència en la figura de
Narcís Oller, considerat el creador de la novel·la moderna catalana.
Fins i tot, l’escriptor francès escriuria el pròleg de la traducció
francesa d’un dels grans èxits d’Oller, ‘La papallona’. Sens dubte,
Oller va ser el novel·lista més important de la literatura catalana de
l’època i va fer una important aportació a la novel·la realista europea.
La seva obra va recol·locar la novel·la catalana en la tradició i amb
la traducció de novel·les com ‘La papallona’ o ‘L’escanyapobres’ va
obtenir un ressò internacional en el seu temps comparable al de
Verdaguer, en poesia, i al de Guimerà, en teatre.
