Apol·lo
mit
Fill
de Zeus i de Latona, germà bessó d’Àrtemis, nasqué a l’illa
de Delos, que li fou consagrada.
Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per
això l’anomenaren Febos (brillant). Considerat déu de les coses
bones, mantenia la llei, la justícia, i duia felicitat i
prosperitat. Era també déu de la medicina i pare d’Esculapi. Fou
venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos. Tingué
advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de
rates), Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou
també déu de la música, de la poesia i conductor de les muses. A
Itàlia, el culte començà a Etrúria i s’estengué a Roma i a tot
el món romà. Després de la batalla d’Àccium, August féu
construir al Palatí un santuari d’Apol·lo, que esdevingué una de
les divinitats importants del panteó romà. Plàsticament fou
representat com un home jove i bell, sovint duent un arc a la mà.
Dionís
mit
Divinitat grega d’origen frigi o traci.
El seu culte fou propagat (segles IX-VIII aC) a
partir de la Jònia i s’establí principalment a Beòcia. Després
de les conquestes d’Alexandre a l’Orient, fou identificat amb
unes altres divinitats, com Bacus a Roma, Osiris a Egipte i Sama a
l’Índia.
Segons la llegenda, Sèmele, la seva mare, abans
que nasqués Dionís, fou fulminada per un llamp perquè volgué
contemplar el seu amant, Zeus, en tota la seva glòria, i el fill
hagué de viure, fins a néixer, dins la cuixa del seu pare.
Confiada la seva educació a les nimfes, se li accentuà el caràcter
de déu de la natura, protector de l’agricultura i en especial de
la vinya, i com a protector de la procreació fou assimilat, en
algunes festes, al boc i al toro. Els seus ritus religiosos deriven
principalment de l’orgia i l’embriaguesa, i les seves festes,
les Dionísies, tingueren una gran importància en l’origen del
teatre.
La iconografia de l’època arcaica (vasos de
ceràmica, monedes de Naxos, etc.) el representa amb barba, coronat
de pàmpols, cobert per una pell de cérvol o pantera, amb un crater
de vi a la mà i voltat de sàtirs, silens o mènades.
