El mite d'Èdip. Literatura Universal. 1r de Batxillerat.

Heus ací dos enllaços. El primer és una narració que conta el mite de la creació del casal de Tebes. Hi apareix Èdip, protagonista de l'obra de Sòfocles. El segon us porta a la pel·lícula realitzada l'anys 1967 per Pier Paolo Pasolini.

Enllaços:
1. El casal de Tebes
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/mites/thebae.htm

2. Èdip rei de Pier Paolo Pasolini (1967)
https://www.youtube.com/watch?v=okBNgf0yd1Y

El cervell perdut. Francesc Claramonte. 2n ESO A-B

Ací teniu l'enllaç on trobareu la proposta didàctica sobre la novel·la de la Mercè Company El cervell perdut.  Aquesta proposta queda dividida en tres parts a) Abans de llegir, b) Tot llegint i  c) Havent llegit.
Fóra interessant que la treballàsseu per entrendre millor el llibre.

http://www.xtec.cat/~lrius1/company/contenidor.htm

Apol·lo i Dionís: Literatura Universal.

Descripció d'Apol·lo i de Dionís extret de la Gran Enciclopèdia Catalana

Apol·lo

mit

Fill de Zeus i de Latona, germà bessó d’Àrtemis, nasqué a l’illa de Delos, que li fou consagrada.

Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per això l’anomenaren Febos (brillant). Considerat déu de les coses bones, mantenia la llei, la justícia, i duia felicitat i prosperitat. Era també déu de la medicina i pare d’Esculapi. Fou venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos. Tingué advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de rates), Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou també déu de la música, de la poesia i conductor de les muses. A Itàlia, el culte començà a Etrúria i s’estengué a Roma i a tot el món romà. Després de la batalla d’Àccium, August féu construir al Palatí un santuari d’Apol·lo, que esdevingué una de les divinitats importants del panteó romà. Plàsticament fou representat com un home jove i bell, sovint duent un arc a la mà.

Dionís

mit

Divinitat grega d’origen frigi o traci.

El seu culte fou propagat (segles IX-VIII aC) a partir de la Jònia i s’establí principalment a Beòcia. Després de les conquestes d’Alexandre a l’Orient, fou identificat amb unes altres divinitats, com Bacus a Roma, Osiris a Egipte i Sama a l’Índia.

Segons la llegenda, Sèmele, la seva mare, abans que nasqués Dionís, fou fulminada per un llamp perquè volgué contemplar el seu amant, Zeus, en tota la seva glòria, i el fill hagué de viure, fins a néixer, dins la cuixa del seu pare. Confiada la seva educació a les nimfes, se li accentuà el caràcter de déu de la natura, protector de l’agricultura i en especial de la vinya, i com a protector de la procreació fou assimilat, en algunes festes, al boc i al toro. Els seus ritus religiosos deriven principalment de l’orgia i l’embriaguesa, i les seves festes, les Dionísies, tingueren una gran importància en l’origen del teatre.

La iconografia de l’època arcaica (vasos de ceràmica, monedes de Naxos, etc.) el representa amb barba, coronat de pàmpols, cobert per una pell de cérvol o pantera, amb un crater de vi a la mà i voltat de sàtirs, silens o mènades.

Plànol de l'Hades. Literatura UNiversal.

Odisseu al món dels morts: l'Hades.

Pauta per a l'anàlisi sintàctica. Francesc Claramonte 2n ESO

Aquesta pauta us ajudarà a l'anàlisi sintàctica:

1. Identifiqueu els dos constituents de l'oració: subj. + pred.
2. Identifiqueu el nucli del subjecte i el nucli del predicat. Us ajudarà
a) la relació de concordança ja que el subjecte ha de concordar en nombre i persona amb el verb.
b) el sentit o significat de l'oració (semàntica).

Els evangelis. Literatura Universal.

Què són els evangelis canònics i els apòcrifs? Quins i quants són?

Els evangelis canònics són els reconeguts per l'Església catòlica com aquells que transmeten autènticament la tradició apostòlica i estan inspirats per Déu. Són quatre i només quatre: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Així ho va proposar expressament sant Ireneu de Lió a la fi del s. II (Adv. Hae . 3.11.8-9) i així ho ha mantingut  l'Església, proposant-ho finalment com a dogma de fe en definir el cànon de les Sagrades Escriptures al concili de Trento (1545-1563).

La composició d'aquests evangelis enfonsa les arrels en tot allò que els apòstols van veure i van escoltar estant amb Jesús i en les aparicions que van tenir d'ell. De seguida els mateixos apòstols, complint el mandat del Senyor, van predicar la Bona Notícia (o evangeli) sobre ell i de la salvació que porta a tots els homes, i es van anar formant comunitats de cristians a Palestina i a fora (Antioquia, ciutats de l’Àsia Menor, Roma, etc.). En aquestes comunitats, les tradicions van anant prenent forma de relats o d'ensenyaments sobre Jesús, sempre sota la tutela dels apòstols que n’havien estat testimonis. En un tercer moment aquestes tradicions van ser posades per escrit, integrant-les en una narració a manera de biografia del Senyor. Així van sorgir els evangelis per a ús de les comunitats a les quals anaven destinats. El primer, sembla que va ser Marc o potser una edició de Mateu en hebreu o arameu més breu que l'actual; els altres tres van imitar aquest gènere literari. En aquesta labor, cada evangelista va escollir algunes coses de les moltes que es transmetien, va sintetitzar altres i tot ho va presentar atenent a la condició dels seus lectors immediats. Que els quatre van gaudir de la garantia apostòlica es reflecteix en el fet que van ser rebuts i transmesos com a escrits pels mateixos apòstols o per deixebles directes seus: Marc de Pere, Lluc de Pau.

Els evangelis apòcrifs són aquells que l'Església no va acceptar com tradició apostòlica autèntica, encara que normalment es presentaven sota el nom d'algun apòstol. Van començar a circular molt d’hora, i ja se'ls cita en la segona meitat del s. II; però no gaudien de la garantia apostòlica com els quatre reconeguts i, a més, molts d'ells contenien doctrines que no estaven d'acord amb l'ensenyament apostòlic. “Apòcrif” primer va significar “secret”, en tant que eren escrits que es dirigirien a un grup especial d'iniciats i eren conservats per aquest grup; després va passar a significar inautèntic i fins i tot herètic. A mesura que va passar el temps, el nombre d'aquests apòcrifs va créixer enormement, tant per a donar detalls de la vida de Jesús que no explicaven els evangelis canònics (per ex. els apòcrifs de la infància de Jesús), com per a posar sota el nom d'algun apòstol ensenyaments divergents dels de l'Església (per ex. evangeli de Tomàs). Orígenes d'Alexandria (+ 245) escrivia: “L'Església té quatre evangelis; els heretges, moltíssims”.

Entre les informacions dels Pares, els conservats per la pietat cristiana i els testimoniats d'una manera o altra en papirs, el nombre d’evangelis apòcrifs coneguts és una mica superior a cinquanta.

1r de Batxillerat. Relacions de significant i significat.

Heus ací una descripció amb exemples de les relacions entre el significant i el significat.



Enllaç:
http://liceu.uab.es/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/semantica/relacions_sentit/significat_lexic.html#Contrastos_

Les avantguardes. 4t d'ESO. Francesc Claramonte.

Afegesc un extracte de la pel·lícula de Vertov A man with a movie camera de l'any 1929. Una mostra de l'experimentació en el cinema. En la pel·lícula es mostra la capacitat del llenguatge del cinema com a eina de comunicació de la modernitat. Contemporàniament el músic Michel Nyman va experimentar sobre l'experiment i reproduí amb nous materials pla a pla l'obra de Vertov.

Obra original:
https://www.youtube.com/watch?v=7ZkvjWIEcoU


Obra de Michel Nyman:
https://www.youtube.com/watch?v=tL44pRLsjPE