Per
entendre els orígens de la llengua catalana us presentem:
a)
definició de la romània lingüística.
b)
definició de substrat i superstrat.
c)
mapa de la filiació de les llengües romàniques.
a)
ROMÀNIA
Conjunt de terres on
és parlada una llengua derivada del llatí (llengües romàniques)
Des d’un punt de
vista, es divideix en Romània occidental i Romània
oriental. La primera, situada al nord de la línia que va de La
Spezia a Rímini, sonoritza les oclusives sordes intervocàliques
llatines (AMICA portuguès, castellà, català amiga) i
manté la -s del llatí (DUOS català dos,
francès antic deus). La Romània
oriental conserva les oclusives sordes sense sonoritzar
(italià amica) i perd la -s (italià due).
No tots els països
dominats pels romans en què l’ús del llatí havia arrelat,
totalment o parcialment, s’han mantingut, però, lingüísticament
dins la Romània: circumstàncies històriques molt diverses feren
que d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476),
especialment durant l’edat mitjana, diferents
llengües substituïssin el llatí, o el parlar romànic que
l’havia succeït, en els territoris de l’anomenada Romània
perduda: el sud de la Gran Bretanya, les terres situades a la
riba esquerra del Rin (part meridional dels Països Baixos, Renània,
Alsàcia), la Suïssa germànica, la Baviera meridional i Àustria,
la meitat occidental d’Hongria, el nord-oest dels Balcans (almenys
la costa dàlmata), la Bretanya, les regions costaneres del Magrib i
Malta. L’àrea europea de les llengües romàniques, però, no
solament ha sofert pèrdues, sinó que també s’ha engrandit: els
parlars meridionals italians gairebé han substituït del tot el grec
del sud d’Itàlia i de Sicília, i les llengües romàniques
ibèriques desplaçaren l’àrab del sud peninsular, on, prèviament,
el llarg procés d’arabització havia provocat l’extinció total
de les varietats romàniques locals, conegudes amb el nom
de mossàrab, extinció que havia representat la inclusió
temporal d’una part de la península Ibèrica dins la Romània
perduda.
Endemés, hi ha
la Romània nova, que comprèn les vastes
terres colonitzades a partir del segle XV per pobles romànics
europeus (castellans, portuguesos i francesos), on aquests
trasplantaren la seva llengua (Amèrica del Sud, Amèrica Central,
etc.).
b) SUBSTRAT
Llengua que, en un
territori determinat, és substituïda per una altra a conseqüència
d’una conquesta o colonització.
Els elements
d’aquella, incorporats a la nova llengua, en constitueixen també
el substrat. Així, l’ibèric és
substrat del castellà i del català; el cèltic, del francès i de
l’occità; l’etrusc, del toscà; etc. Els trets més estables del
substrat pertanyen sobretot a la fonètica, al lèxic no fonamental i
a la toponímia; la morfologia i el lèxic bàsic, en canvi, rarament
pervenen a la llengua d’importació.
Abans d’esdevenir
substrat, una llengua ha sofert una fase transitòria de bilingüisme,
amb imposició lenta de la llengua d’importació.
SUPERSTRAT
Llengua que, en un
territori determinat, s’ha introduït àmpliament dins l’àrea
d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat algunes
traces.
És el cas de les
llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han
influït en algunes solucions de l’evolució del llatí en les
llengües romàniques.
FONT: Gran
Enciclopèdia Catalana
c)
FILIACIÓ DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
Us presentem quatre enllaços per conèixer l'obra de Ramon Llull. Els dos primers són dos llocs web que analitzen la seua obra, en canvi els dos darrers són dos documentals sobre la seua vida.
