Antologia d'autors del segle XV. 1r de Batxillerat

Us presentem una antologia d'alguns autors del segle XV extreta del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Ausiàs March
Enllaç:
https://www.escriptors.cat/autors/marcha/antologia

Joan Roís de Corella
Enllaç:
Narrativa
https://www.escriptors.cat/autors/roisj/narrativa
Poesia
https://www.escriptors.cat/autors/roisj/poesia

Jaume Roig
Enllaç:
https://www.escriptors.cat/autors/roigj/de-la-tercera-part-del-prefaci

L'Espill per Antònia Carré.

L’Espill (~ 1460)

Visat núm. 6 (octubre 2008)

per Antònia Carré

Escrit pels volts de 1460, el mateix any que Joanot Martorell començava la redacció de Tirant lo Blanc, l’Espill és una ferotge diatriba contra les dones que s’ha de circumscriure en el debat que sobre la condició femenina se suscita en la literatura des del segle XIII.

La polèmica sobre els vicis i virtuts de les dones —que té precedents clàssics com les Sàtires de Juvenal— va crear una sèrie de tòpics antifeministes i profeministes que van fer fortuna al llarg de tota l’edat mitjana, amb rèpliques i contrarèpliques que van proliferar arreu, de vegades escrites pel mateix autor. Pensem, per exemple, en el Corbaccio de Giovanni Boccaccio, obra antifeminista que és una de les fonts de l’Espill i també de Lo somni de Bernat Metge, i en el De claris mulieribus, que l’italià va confegir per elogiar dones preclares i bondadoses.

A la Corona d’Aragó, el text més virulent escrit contra les dones és l’Espill de Jaume Roig, que va provocar respostes literàries com la Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella. Aquesta és una prova irrefutable del seu èxit. Una altra ho són les tres edicions que se’n van fer durant el segle XVI (València 1531, Barcelona 1561 i València 1561), que parteixen del manuscrit únic de final del segle XV.

L’Espill està constituït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra, un prefaci dividit en quatre parts, que funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics, i quatre llibres dividits també de forma quatripartita. El protagonista-narrador de l’Espill s’adreça en primera persona al seu nebot de la ficció Baltasar Bou per explicar-li com l’han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la salvació.

En el llibre primer, el protagonista-narrador relata els maltractes a què el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter, amb els seus viatges per Catalunya i per França, on combat en la guerra dels Cent Anys al costat dels francesos. En el llibre segon, explica el seu retorn a València, enriquit amb el botí obtingut de la guerra, i els seus tres desgraciats matrimonis: amb una donzella que al final va resultar que no ho era, amb una viuda, amb una novícia i l’intent frustrat de casar-se amb una beguina.

En el llibre tercer, s’adorm aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb una parenta. Aleshores se li apareix en somnis Salomó, que corrobora ideològicament, amb un reguitzell d’exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors.

En el llibre quart, el protagonista-narrador, que ha estat il·luminat per l’aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l’oració i a les obres de caritat cristiana. Només dues dones se salven de la dura crítica antifeminista: la Mare de Déu i Isabel Pellicer, l’esposa ja morta de Jaume Roig.

Escrit en més de setze mil tetrasíl·labs apariats i seguint la tradició romànica de la narrativa en vers, l’Espill és una obra complexa, difícil de definir. Bastit amb una macroestructura de sermó, plantejat amb una rigorosa composició i amb una clara voluntat d’estil, l’Espill és, per la seva exagerada posició en contra de les dones, una obra misògina. Pel model de vida ascètica que proposa és també un tractat moral que s’atribueix funcions doctrinàries i didàctiques ben clares. Per l’ús de la llengua, de la versificació i de les diverses formes de la comicitat, és una obra que es vincula amb la comèdia tot passant per la sàtira, una obra escrita amb la intenció de provocar la rialla en el públic i d’establir polèmica literària i cultural amb la prosa d’art que triomfava a la València contemporània, el representant més conspicu de la qual és el teòleg i poeta Joan Roís de Corella.

En la seva obra, Jaume Roig no amaga la seva condició de metge en cap moment. A l’Espill es defensa la medicina escolàstica —practicada per metges cristians, de sexe masculí— i es critiquen tant els professionals que han seguit el model obert d’ensenyament —com els jueus i les dones— com totes aquelles persones —dones, és clar— que empren mètodes curatius poc ortodoxos: les curanderes, les nigromàntiques o les fetilleres. Així mateix, la visió que manifesta el text del cos de les dones s’adequa completament al que diuen els tractats mèdics dels temes relacionats amb la sexualitat femenina i la procreació.

L’estil de Jaume Roig és indestriable de la comicitat. Una comicitat que si bé de vegades és innocent i refrescant —i es relaciona així amb el sentit de l’humor dels fabliaux francesos i catalans—, sovint prové d’un procés denigrador i ve determinada per l’exageració que se salta les normes més elementals del decòrum. D’altres vegades, en canvi, la comicitat depèn de la manipulació de les fonts, se sosté en la versificació i la rima i demana la connivència del lector, que ha de ser capaç de captar l’enginy tergiversador de l’autor. L’Espill convida, doncs, a la rialla franca o al somriure de complicitat.

Cor d'acer, de carn i de fusta. Documental sobre Ausiàs March.

Documental sobre la figura d'Ausiàs March.

Enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=ycXtJNKj_LA

Teatre clàssic francès. Racine, Corneille i Molière.

Enllaços de la Gran Enciclopèdia Catalana on podreu trobar la

informació sobre Racine, Corneille i Molière.

Racine
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0053857.xml

Corneille
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0019899.xml


Molière
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0043182.xml

Classicisme a França. Literatura Universal

Classicisme francès

Corrent estètic que predominà a França durant el regnat de Lluís XIV i afectà l’art i la literatura.

El classicisme esdevingué art oficial de la cort francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la Història, cercant una normativa estètica i un didactisme polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit clàssic, amb la matisació i personalització de les regles acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes. Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria. El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué geogràficament per Europa. La literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma, ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia, conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine, Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa —que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)— una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme —, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille, Molière, etc.

Enciclopèdia catalana

Shakespeare: Hamlet. Literatura Universal.

Enllaç del dossier Aproximació al teatre de Shakespeare a través de les obres: Hamlet, Romeo i Julieta i El Somni d'una nit d'estiu dins el projecte el Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/abbc248b-3ce8-4a32-a09e-fcf353c75625/shakespeare_1999.pdf

Definició del Barroc. Literatura Universal.

EL BARROC:

Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII. Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement i la confiada admiració pels antics i l'optimisme racionalista. A l'anterior percaça d'arquetipus s'oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d'un naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d'una manera deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense témer de caure en l'artifici.A la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort de Felip II, el replegament i l'aïllament interns i la fidelitat a la contrareforma són factors que ajuden a entendre l'esclat especial del barroc castellà, que exasperà, recarregà o subtilitzà les tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica i la composició literàries, i incidí en les cultures veïnes. Les circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

Definició extreta del web de la UOC.

El teatre Barroc. Literatura Universal.

Ací teniu dos fragments de les pel·lícules Lope i Shakespeare in love. S'hi pot observar els diferents espais usats durant els segles XVI i XVII per a la representació teatral.

LOPE

SHAKESPEARE IN LOVE