Captatio beneuolentiae

dijous, 24 de febrer del 2022

Els pronoms febles. 2n de Batxillerat

Enllaços on trobareu un quadre resum de les funcions dels pronoms febles amb unes interessantíssimes notes i exercicis per practicar-los.

Quadre de les funcions dels pronoms febles
http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/pronoms%20febles/teoria.htm

Exercicis de pronoms febles en línia:
http://clic.xtec.cat/quaderns/mibanez1/pronoms_febles/html/section_2.htm?&skin=default&js=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/scripts/&appl=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/appl/&css=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/css/

Pronoms febles inherents. 2n de Batxillerat.

OPTIMOT

Fitxa 7374/2

Títol

estar o estar-ne?, caure o caure-hi?, haver o haver-se-les?

pronoms sense valor sintàctic

verbs amb pronom feble inherent

Resposta

Hi ha una sèrie de verbs que estan fixats amb un o més pronoms febles i adopten un significat especial. Per exemple, estar-ne vol dir 'apreciar', caure-hi significa 'encertar' o 'recordar', veure-hi designa 'tenir el sentit de la vista', haver-se-les vol dir 'discutir' i no ser-hi tot significa 'estar o ser boig'. Així doncs, no és el mateix dir:

-N'està molt, de trist
-En aquest clot hi ha caigut més d'un cop
-No veu bé l'escenari des d'aquí
-A les culpables, va haver-les de conèixer
-Al bar hi eren tots els seus amics

que dir:

-N'està molt, dels seus amics (equivalent a 'apreciar')
-Li ha donat unes quantes pistes, però no hi ha caigut (equivalent a 'recordar')
-No hi veu gens (equivalent a 'tenir el sentit de la vista')
-Va haver-se-les amb l'agressor (equivalent a 'barallar-se')
-Al bar va conèixer un noi que no hi era tot (equivalent a 'estar boig')

Així, les últimes frases, amb el sentit que es concreta entre parèntesis, no funcionen sense el pronom feble. Cal tenir en compte, a més, que aquests pronoms no fan cap funció sintàctica dins de l'oració perquè ja formen part del verb, mentre que en les frases N'està molt, de trist, En aquest clot hi ha caigut més d'un cop, A les culpables, va haver-les de conèixer i Al bar hi eren tots els seus amics, els pronoms febles en, hi i les fan referència a un complement verbal que ja s'esmenta dins de la frase.

Les preposicions. Canvi i caiguda de preposicions. 2n de Batxillerat

Enllaç:
a) canvi i caiguda de preposicions
b) casos específics de les preposicions

http://blocs.xtec.cat/ricatalarda/files/2017/03/Rep%C3%A0s-preposicions.pdf

dimarts, 21 de setembre del 2021

Confusions en la llengua estàndard. 2n de Batxillerat.

Tal com assenyala Toni Mollà en el Manual de sociolingüística de vegades s'utilitzen alguns conceptes com a sinònims de llengua estàndard tot i que, ben mirat, haurien d'usar-se per a expressar altres realitats. Així és freqüent confondre l'estàndard amb: la llengua normativa, la llengua escrita i la llengua literària.

Llengua estàndard i llengua normativa.

La normativa o llengua codificada és el resultat de la fixació d'un codi de la llengua en els nivells ortogràfics, gramaticals i de vocabulari que a partir d'aquell moment es consideraran correctes. La llengua normativa seria el resultat de la legislació elaborada pels lingüistes. És, per tant, una proposta tècnica disponible per a ser posada en circulació.

L'estàndard, en canvi és la varietat resultant de la posada en vigor públic d'aquesta varietat normativa. Tal com diu Isidor Marí, la normativa és l'esquelet de l'estàndard. La normativa doncs és estàtica mentre que l'estàndard és dinàmic ja que implica l'ús i l'extensió de la llengua.

Llengua estàndard i llengua escrita

La confusió entre estàndard i llengua escrita comença a superar-se amb el desenvolupament dels mitjans orals de comunicació de masses. Abans però de l'aparició i del desenvolupament d'aquests mitjans la llengua escrita era, pràcticament l'única ocasió en què s'establia una comunicació supradialectal.

Llengua estàndard i llengua literària

Des del segle XIX fins al primer terç del segle XX, l'expressió llengua literària serví per expressar el que més modernament s'ha denominat llengua estàndard. Fou sobretot a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme de llengua estàndard s'estengué i s'acceptà majoritàriament.

El fet que tots aquests conceptes hagen estat considerats sinònims és causa tal com diu Francesc Vallverdú (citat per T. Mollà) perquè primerament

"[...] la normativització moderna tingué el seu principal banc de proves en la literatura (la premsa i l'escola són més tardanes). En segon lloc, perquè la tradició europea del segle XX (pensem especialment en el Cercle Lingüístic de Praga) es proposava així mateix com a model normatiu la llengua literària (o més concretament la llengua literàra nacional)"

Extret i modificat de Toni Mollà: Manual de sociolingüística, Bromera, p. 129-134.

Llengües minoritzades i minoritàries. Francesc Claramonte. 2n Batx.

DEFINICIÓ DE LLENGUA MINORITZADA I LLENGUA MINORITÀRIA

Una llengua minoritzada és en sociolingüística qualsevol llengua que parlada històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística. De vegades s'ha parlat de la situació minoritària amb el valor del que després s'ha anomenat minorització.

Minorització

[ling] Procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d'una llengua per una altra de dominant.

La minorització lingüística és resultat d'una sèrie de pressions internes i externes degudes a les condicions històriques i socioeconòmiques, la política lingüística implementada i la interiorització de mecanismes psicosocials que restringeixen la vitalitat de la llengua recessiva i asseguren l'expansió de la dominant. S'entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d'un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l'ús d'una llengua dominant té el suport del poder polític, i l'ús de l'altra llengua, la territorial, esdevé subordinat.

La situació de minorització pot ser reversible com a conseqüència de la voluntat ferma d'un poble i de les polítiques dels seus governs (és el cas del finès, hongarès, islandès, noruec, polonès i txec, al segle XX). Hi ha fins i tot casos de resurrecció de llengües, com la recuperació de la llengua hebrea.

El concepte de llengua minoritària es refereix a la demografia relativa d'un idioma, a les dimensions d'una comunitat lingüística. S'aplica, doncs, a la llengua d'una comunitat lingüística petita, en termes generals o regionalment. Pot haver-hi, doncs, llengües minoritàries en situació normal (la danesa) i llengües no minoritàries en un procés de substitució lingüística, és a dir, minoritzades (la catalana). També, dins un àmbit estatal, una llengua pot estar en situació de minorització, i segurament en minoria davant el grup dominant, i, en canvi, a l'altra banda de la frontera estar en situació de normalitat (és el cas del grup alemany d'Alsàcia i Lorena, dins l'Estat Francès).

La normalització lingüística. 2n de Batxillerat.

Què és la normalització lingüística?
La normalització lingüística és el ‘procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada. Subratllem-ho: extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.
L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants, l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.
Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants en els registres formals.
Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.
Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.

Extret del blog:Societat lingüística, juny del 2014.