Dant.
Biografia (1265-1321)
Fill
de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto
Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica
del dolce
stil novo i,
tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de
Beatriu (dama florentina, filla de Folco Portinari) el personatge
central de la seva obra. Estudià teologia i filosofia; llegí els
clàssics llatins i els filòsofs escolàstics. Lluità a la batalla
de Campaldino (1289) i contra els gibel·lins d’Arezzo i de Pisa.
Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví (1295)
al gremi de metges i apotecaris. Fou conseller del capitano
del popolo,
membre del Consell de Cent de Florència, ambaixador a San Gimignano
ipriore (juny-agost
del 1300) en els moments més durs de la lluita entre les faccions
negra i blanca dels güelfs. Per tal de resoldre la situació,
aconsellà l’exili dels caps d’ambdues faccions; s’oposà a
Bonifaci VIII i, més tard, fou un dels tres ambaixadors enviats
(1301) pel Comune de
Florència al papa a fi d’evitar la ingerència del seu delegat
Carles de Valois. No hi reeixí, i Carles d’Anjou i la facció
negra conqueriren el poder i iniciaren una repressió, de la qual fou
víctima (1302): fou condemnat en contumàcia a multa, exili temporal
i privació de drets civils i, poc temps després, a ésser cremat.
Començà
aleshores la segona època de la seva vida: l’exili definitiu; fou
exclòs de l’amnistia del 1311 i no acceptà les condicions de la
que fou concedida el 1315. L’exili el separà dels problemes locals
florentins i li obrí horitzons cap a una posició més universal.
Intentà de tornar a Florència; visqué a Verona —a la cort dels
Della Scala— i a la Lunigiana (el 1306, a la cort dels marquesos
Malaspina); en aquesta època escriví Convivio i De
vulgari eloquentia i
començà (el 1307, si no fou iniciada abans de l’exili) la Divina
Commedia.
El pensament que els seus problemes es resoldrien amb l’arribada a
Itàlia (1310) del nou emperador Enric VII i la possibilitat d’una
concòrdia Imperi-Església li inspirà la redacció de De
monarchia;
en morir Enric VII (1313) perdé aquestes esperances. Visqué
novament a Verona i a Ravenna (a la cort de Guido Novello da Polenta)
i acabà les dues primeres parts de la Divina
Commedia (1314);
la tercera fou acabada el mateix any que morí (1321).
Cal
distingir tres tipus d’obres en la producció de Dant: les
poètiques, les doctrinals i la Divina
Comèdia.
Les obres
poètiques,
en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per
una obra unitària, la Vita
Nova,
i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric
de Rime.
La Vita
Nova ha
estat definida com la història ideal de l’amor de Dant per
Beatriu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el
període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes,
però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el
1293 per mitjà d’un text en prosa que explica les etapes del seu
amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una
“admirable visió” i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances.
Hi són inclosos breus comentaris de les poesies. Les Rime,
també stilnovistes, tot i que predominen les de tema amorós, són
més variades i n'hi ha d’abans i de després de l’exili. S'hi
destaquen les dedicades a Beatriu, i també les rime
pietrose,
a donna Pietra,
amb marcada influència d’Arnaut Daniel.
Quant
a les obres
doctrinals,
les més importants són: Convivio,
De
vulgari eloquentia iDe
monarchia,
la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí.
El Convivio,
compost entre el 1304 i el 1307, havia estat projectat com una obra
àmplia formada per una introducció i 14 tractats, cadascun dels
quals havia d’ésser un extens comentari d’una cançó original
seva, amb una doble finalitat: fer arribar la cultura a aquells que
no havien pogut seguir uns estudis regulars i donar-se a conèixer
com a home de doctrina, a més de poeta. De
vulgari eloquentia,
obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una
defensa i un elogi de les llengües vulgars. Hi és explicat l’origen
d’aquestes, especialment de les romàniques, compara el francès,
el provençal i l’italià, classifica i caracteritza (com podia
ésser fet al seu temps), amb exemples, les diverses parles italianes
i intenta definir el concepte de vulgar
il·lustre,
és a dir, d’una llengua que pogués convertir-se en idioma
literari comú a tots els estats d’Itàlia; però aquest vulgar
il·lustre només
seria digne d’ésser utilitzat en tractar dels temes més
elevats. De
Monarchia,
escrit en llatí, probablement després de la mort d’Enric VII
(1313), és la millor de les obres doctrinals de Dant. Hi demostra
que la monarquia temporal, denominada Imperi,
és un principat únic, necessari per al benestar del món i per a
poder complir el fi terrenal dels homes, que l’exercici d’aquesta
monarquia pertoca de dret al poble romà i que l’autoritat de
l’emperador deriva directament de Déu; és a dir, proclama la
independència de l’Imperi i de l’Església, tot i que
l’autoritat temporal ha d’ésser subordinada a l’espiritual.
Extret i modificat de l'Enciclopèdia catalana
Enllaç del dossier Aproximació al teatre de Shakespeare a través de les obres: Hamlet, Romeo i Julieta i El Somni d'una nit d'estiu dins el projecte el Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Moviment
europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII.
Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement i
la confiada admiració pels antics i l'optimisme racionalista. A
l'anterior percaça d'arquetipus s'oposà el retrat de la vida
immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme
(la força serà preferida a la bellesa) i d'un naturalisme sense
naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància
cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d'una manera
deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la
sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els
recursos del seu art, sense témer de caure en l'artifici.A
la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort
de Felip II, el replegament i l'aïllament interns i la fidelitat a
la contrareforma són factors que ajuden a entendre l'esclat especial
del barroc castellà, que exasperà, recarregà o subtilitzà les
tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica
i la composició literàries, i incidí en les cultures veïnes. Les
circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren
semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes
condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que
ha sofert mai la cultura del país.
Giovanni Boccaccio: Vida
Us presentem 10 vídeos on la Lola Badia explica succintament 10 fets interessants sobre la literatura catalana medieval. Aquests fets parteixen en l'obra de Ramon Lull i acaben amb la novel·la cavalleresca.
