Classicisme francès
Corrent estètic que predominà a França durant
el regnat de Lluís XIV i afectà l’art i la literatura.
El classicisme esdevingué art oficial de la cort
francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta
idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament
d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una
societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un
mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts
recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le
Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la
Història, cercant una normativa estètica i un didactisme
polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme
religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu
desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache
Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude
Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit
clàssic, amb la matisació i personalització de les regles
acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren
després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el
classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves
regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els
temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre
Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el
gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes.
Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El
fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat
amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes
entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles
fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres
artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte
Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria.
El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué
geogràficament per Europa. La
literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma,
ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó
i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur
aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia,
conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine,
Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el
teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot
donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa
—que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)—
una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame
de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament
francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme
—, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors
anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres
que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille,
Molière, etc.
Enciclopèdia catalana
