L’Espill
(~ 1460)
Visat
núm. 6 (octubre 2008)
Escrit pels volts de 1460, el
mateix any que Joanot Martorell començava la redacció de Tirant
lo Blanc, l’Espill és una ferotge diatriba contra les
dones que s’ha de circumscriure en el debat que sobre la condició
femenina se suscita en la literatura des del segle XIII.
La
polèmica sobre els vicis i virtuts de les dones —que té
precedents clàssics com les Sàtires de Juvenal— va crear
una sèrie de tòpics antifeministes i profeministes que van fer
fortuna al llarg de tota l’edat mitjana, amb rèpliques i
contrarèpliques que van proliferar arreu, de vegades escrites pel
mateix autor. Pensem, per exemple, en el Corbaccio de Giovanni
Boccaccio, obra antifeminista que és una de les fonts de l’Espill
i també de Lo somni de Bernat Metge, i en el De claris
mulieribus, que l’italià va confegir per elogiar dones
preclares i bondadoses.
A
la Corona d’Aragó, el text més virulent escrit contra les dones
és l’Espill de Jaume Roig, que va provocar respostes
literàries com la Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena
i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella. Aquesta és
una prova irrefutable del seu èxit. Una altra ho són les tres
edicions que se’n van fer durant el segle XVI (València 1531,
Barcelona 1561 i València 1561), que parteixen del manuscrit únic
de final del segle XV.
L’Espill
està constituït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra,
un prefaci dividit en quatre parts, que funcionen com una introducció
i com una declaració de principis, ètics i estilístics, i quatre
llibres dividits també de forma quatripartita. El
protagonista-narrador de l’Espill s’adreça en primera
persona al seu nebot de la ficció Baltasar Bou per explicar-li com
l’han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i
per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la
salvació.
En
el llibre primer, el protagonista-narrador relata els maltractes a
què el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter, amb els seus
viatges per Catalunya i per França, on combat en la guerra dels Cent
Anys al costat dels francesos. En el llibre segon, explica el seu
retorn a València, enriquit amb el botí obtingut de la guerra, i
els seus tres desgraciats matrimonis: amb una donzella que al final
va resultar que no ho era, amb una viuda, amb una novícia i l’intent
frustrat de casar-se amb una beguina.
En
el llibre tercer, s’adorm aclaparat per tots els problemes produïts
per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb una
parenta. Aleshores se li apareix en somnis Salomó, que corrobora
ideològicament, amb un reguitzell d’exemples pouats en les
Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició
femenina dels dos llibres anteriors.
En
el llibre quart, el protagonista-narrador, que ha estat il·luminat
per l’aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol
contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l’oració i a les
obres de caritat cristiana. Només dues dones se salven de la dura
crítica antifeminista: la Mare de Déu i Isabel Pellicer, l’esposa
ja morta de Jaume Roig.
Escrit
en més de setze mil tetrasíl·labs apariats i seguint la tradició
romànica de la narrativa en vers, l’Espill és una obra
complexa, difícil de definir. Bastit amb una macroestructura de
sermó, plantejat amb una rigorosa composició i amb una clara
voluntat d’estil, l’Espill és, per la seva exagerada
posició en contra de les dones, una obra misògina. Pel model de
vida ascètica que proposa és també un tractat moral que
s’atribueix funcions doctrinàries i didàctiques ben clares. Per
l’ús de la llengua, de la versificació i de les diverses formes
de la comicitat, és una obra que es vincula amb la comèdia tot
passant per la sàtira, una obra escrita amb la intenció de provocar
la rialla en el públic i d’establir polèmica literària i
cultural amb la prosa d’art que triomfava a la València
contemporània, el representant més conspicu de la qual és el
teòleg i poeta Joan Roís de Corella.
En
la seva obra, Jaume Roig no amaga la seva condició de metge en cap
moment. A l’Espill es defensa la medicina escolàstica
—practicada per metges cristians, de sexe masculí— i es
critiquen tant els professionals que han seguit el model obert
d’ensenyament —com els jueus i les dones— com totes aquelles
persones —dones, és clar— que empren mètodes curatius poc
ortodoxos: les curanderes, les nigromàntiques o les fetilleres. Així
mateix, la visió que manifesta el text del cos de les dones s’adequa
completament al que diuen els tractats mèdics dels temes relacionats
amb la sexualitat femenina i la procreació.
L’estil
de Jaume Roig és indestriable de la comicitat. Una comicitat que si
bé de vegades és innocent i refrescant —i es relaciona així amb
el sentit de l’humor dels fabliaux francesos i catalans—,
sovint prové d’un procés denigrador i ve determinada per
l’exageració que se salta les normes més elementals del decòrum.
D’altres vegades, en canvi, la comicitat depèn de la manipulació
de les fonts, se sosté en la versificació i la rima i demana la
connivència del lector, que ha de ser capaç de captar l’enginy
tergiversador de l’autor. L’Espill convida, doncs, a la
rialla franca o al somriure de complicitat.
Racine
El classicisme esdevingué art oficial de la cort
francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta
idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament
d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una
societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un
mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts
recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le
Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la
Història, cercant una normativa estètica i un didactisme
polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme
religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu
desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache
Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude
Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit
clàssic, amb la matisació i personalització de les regles
acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren
després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el
classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves
regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els
temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre
Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el
gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes.
Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El
fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat
amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes
entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles
fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres
artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte
Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria.
El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué
geogràficament per Europa. La
literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma,
ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó
i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur
aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia,
conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine,
Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el
teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot
donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa
—que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)—
una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame
de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament
francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme
—, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors
anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres
que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille,
Molière, etc.
Enllaç del dossier Aproximació al teatre de Shakespeare a través de les obres: Hamlet, Romeo i Julieta i El Somni d'una nit d'estiu dins el projecte el Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
