L’exili
La desfeta del 1939 va
empènyer un nombre importantíssim d’escriptors a l’exili. La
guerra i les seves conseqüències, o el xoc amb les noves realitats
que els exiliats es van trobar als països d’acollida, van
inspirar una bona part de la literatura.
‘El 1939 Catalunya es va exiliar.’ Amb aquesta
contundència, l’escriptor Josep Navarro Costabella va resumir el
que va significar la derrota del bàndol republicà el gener del 1939
davant les tropes feixistes de Franco. Haver perdut la guerra va
tenir conseqüències en tots els àmbits de la societat, i la
cultura no en va ser una excepció.
El gener del 1939, quan l’ocupació deBarcelona
per part de l’exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van
haver de fugir per salvar la vida. S’escapaven no tan sols pel que
significaven culturalment, sinó també perquè molts d’ells
s’havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de
Catalunya. Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Joan
Oliver, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols s’havien
involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Altres, com
Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Lluís Ferran de Pol,
Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, havien lluitat directament a les
files republicanes. Aquell hivern, que va ser especialment cru, els
escriptors catalans, com milers d’exiliats, es van escapar com van
poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van
establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en
un centre d’acollida privilegiat: un castell de la població de
Roissy-en-Brie, propera a París. Havien deixat enrere una guerra,
però ben aviat en va començar una altra. El setembre del 1939
esclatava la Segona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys
ocupaven París. Els escriptors i intel·lectuals van haver de buscar
nous camins per a la supervivència.
Les dimensions de l’exili, com han narrat els
testimonis de l’època i els estudis posteriors, van ser
importantíssimes, una autèntica sagnia. Es van exiliar ciutadans de
tota condició i de tendències polítiques diverses. I especialment
es va exiliar una gran part, si no tota, de l’elit cultural del
moment: primeres figures com Pau Casals, Pau Vila, Joan Coromines,
Josep Trueta o Antoni Rovira i Virgili, a més de moltíssims
escriptors, periodistes i professors. Aquest fet va propiciar que des
del primer moment la diàspora catalana generés una activitat
cultural de primer ordre.
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, doncs,
molts dels exiliats, entre ells molts escriptors, van viatjar a
l’Amèrica del Sud. En els països d’acollida van trobar uns
nuclis de referència en els casals catalans, els centres que havia
creat l’emigració catalana a Amèrica des de final del segle XIX.
A la infraestructura prèvia a l’exili del 1939, cal afegir-hi
algunes publicacions impulsades pels emigrats a Amèrica, com les
revistes ‘Germanor’, de Santiago de Xile, ‘Catalunya’ i
‘Ressorgiment’, de Buenos Aires, o ‘La Nova Catalunya’, de
l’Havana. Aquestes revistes van servir de primeres plataformes per
als escriptors catalans exiliats que, encara des de França, van
començar a col·laborar-hi. Un cop establerts a Amèrica, aquests
escriptors van crear noves publicacions, com ‘Quaderns de l’exili’,
‘Pont Blau’, ‘Lletres’, ‘La Nostra Revista’ i ‘Xaloc’,
i editorials com El Pi de les Tres Branques o Edicions Catalanes de
Mèxic.
Ens els països d’acollida, ja fos a Amèrica o a
Europa, els escriptors van continuar, en molts casos amb resultats
brillants, la carrera literària. Els exiliats van reconstruir, com
van poder, algunes plataformes culturals, com revistes, editorials i
concursos que facilitessin el diàleg entre els membres de la
diàspora i també amb Catalunya. No va ser una tasca fàcil, tenint
en compte la dispersió. El món de tots aquests escriptors i
exiliats havia canviat. El país que havien deixat enrere ja no era
el d’abans de la guerra i el que els havia acollit presentava
altres realitats. A diferència dels escriptors que es van embarcar
cap a Amèrica, els que es van quedar a Europa els anys posteriors a
la Segona Guerra Mundial van viure un exili caracteritzat per la
disseminació i van produir una obra amb un univers literari molt
individualitzat, com és el cas de Mercè Rodoreda i Carles Riba.
Alguns escriptors van narrar el que havien viscut en
pròpia pell durant la primera etapa de l’exili a França en obres
memorialístiques com ‘Els darrers dies de la Catalunya
republicana’ (1940), d’Antoni Rovira i Virgili, ‘De lluny i de
prop’ (1973), de Lluís Ferran de Pol, o ‘L’exiliada’ (1976),
d’Artur Bladé i Desumvila. Altres van narrar en novel·la les
penúries que havien viscut rere els filferros dels camps de
concentració francesos. Va ser el cas de Xavier Benguerel a ‘Els
vençuts’ (1984) i d’Agustí Bartra a ‘Crist de 200.000 braços’
(1968). Joaquim Amat-Piniella va explicar a ‘KL Reich’ (1963)
l’infern que havia viscut al camp d’extermini nazi de Mauthausen.
És un cas a part, per la complexitat, el recull de poemes ‘Elegies
de Bierville’, de Carles Riba, publicat clandestinament a Barcelona
el 1943 amb un peu d’impremta fals que datava ‘Buenos Aires,
1942’.
Així mateix, és important destacar que en tots
aquests casos es tracta d’escriptors professionals i, per tant, les
seves obres, a banda de la significació documental indiscutible,
tenen una intenció i un valor literaris que s’expliquen amb
relació a la resta de literatures europees.
A l’altra banda de l’Atlàntic, els escriptors
exiliats van entrar en contacte amb un altre univers que va inspirar
una àmplia diversitat de motius literaris. Per a molts, el contacte
amb una realitat nova i aliena suposava un conflicte de l’home amb
l’entorn. Així, Vicenç Riera Llorca, amb ‘Tots tres surten per
l’Ozama’ (1946) o Cèsar-August Jordana, amb ‘El Rusio i el
Pelao’ (1950), s’aproximen a la realitat dels països d’acollida
com a observadors i, amb una tècnica bàsicament objectivista,
descriuen el contrast i la diferència. De fet, la constatació
d’aquesta dualitat, la del món occidental i el món de l’Amèrica
indígena, de ‘l’Amèrica furienta’, és la base per a gran
part de la narrativa de l’exili americà. Va ser el cas de Pere
Calders, que se serveix d’elements fantàstics per explicar aquest
xoc. Així succeeix a ‘Gent de l’alta vall’ (1957), ‘L’ombra
de l’atzavara’ (1964) o ‘Aquí descansa Nevares’ (1967). Les
plomes dels exiliats se serveixen d’infinits recursos per expressar
la inquietud davant aquest món nou en novel·les com ‘Paraules
d’Opòton el Vell’ (1968) i ‘Les dues funcions del circ’
(1966), d’Avel·lí Artís-Gener, o ‘A la boca dels núvols’
(1946), de Ramon Vinyes. Casos com ‘Odisseu’ (1955), d’Agustí
Bartra, o ‘El món de Joan Ferrer’ (1971), de C.A. Jordana,
prenen l’arquetip del viatge vital com a model, seguint Homer i
James Joyce, respectivament. ‘Nabí’ (1941), que Josep Carner
havia començat abans de la guerra, es construeix a partir de la
història bíblica de Jonàs, i Joan Sales basteix amb ‘Incerta
glòria’ (1968) la novel·la més ambiciosa sobre l’experiència
de la Guerra Civil espanyola.
La literatura produïda pels escriptors catalans en
el marc de l’exili polític del 1939 dóna compte, en definitiva,
de les dimensions de la desfeta social, política i cultural de
Catalunya. Navarro Costabella afirmava que el 1939 Catalunya es va
exiliar. I en efecte, quan allò que defineix un país, els projectes
i les ambicions que li donen sentit, són dinamitats de manera
implacable i ja no poden existir a casa seva, el país viu a l’exili.
La seva literatura, també.
Culturcat: Exili.
