Ressenya feta per Carme Arnau especialista en l'obra de Mercè Rodoreda per al web del PEN català l'any 2007. A més, també teniu dos enllaços amb el web d'escriptors en llengua catalana. El primer us porta a uns quants comentaris que se n'han fets sobre l'obra i el segon a una entrevista concedida a la crítica literària Dolors Oller l'any 1991.
La
plaça del Diamant (1962) per Carme Arnau
La
plaça del Diamant,
com tota novel·la clàssica, es caracteritza per la seva
complexitat, i fins i tot ambigüitat, i d’aquí les múltiples
lectures possibles de l’obra; d’una banda es tracta d’un
document essencial sobre el període que abraça —sobretot, des de
la proclamació de la República fins al final de la Guerra Civil—
i, d’una altra, d’una obra poètica, plena de densitat i de
misteri, centrada en uns personatges i escenaris vius i versemblants.
De fet, un dels més grans encerts de l’obra són els personatges
i, de manera especial, Colometa, la seva protagonista que n’és, a
més, la veu narrativa.
La
novel·la és també un retrat de Barcelona i, de manera especial
d’un barri popular ben característic, el de Gràcia. Rodoreda
desgrana, d’una manera personal, condensada i emotiva, la vida de
Colometa, amb tot el que va caracteritzar aquell període, també,
tant pel que fa a la manera de viure de la menestralia, com als fets
històrics més rellevants, d’entre els quals destaca la Guerra
Civil, que imposa el mal i la mort, la mort al front i a la ciutat;
en canvi, la postguerra imposa una vida precària i angoixosa,
primer, mancada de vitalitat, i fins i tot d’identitat, més
endavant, en la qual podem veure representat l’exili.
Obra
profundament visual, una característica de l’estil rodoredià, els
coloms en són el leitmotiv, amb diversos significats
simbòlics —pau, innocència, amor—, i esdevenen, amb la seva
evolució, el desdoblament de la vida de la seva protagonista, que en
porta el nom. De fet, La plaça del Diamant recorre
a un dels esquemes més clàssics de ficció, el del Bildgunsroman,
o novel·la iniciàtica, la de la seva protagonista, que hi és
doble: primer individual i lligada al matrimoni, esdevindrà
col·lectiva i llavors es relacionarà amb un temps històric
dramàtic. En aquest moment, Colometa viurà la seva època més
difícil, que la portarà a vorejar el suïcidi, un cop morts el
marit i els amics. La seva figura es caracteritza per la seva
innocència —una innocència que atreu l’autora com a creadora—
i, al mateix temps, força, aconseguirà superar totes les proves i
abastarà la maduresa, deixant-hi però la joventut, com una pell
vella, ens diu la novel·la.
Ara
bé, La plaça del Diamant transcendeix la concreció
estricta i ens ofereix, també, una imatge de l’home/dona
contemporani, amb les pors i l’angoixa que el caracteritzen. De
fet, novel·la de la condició humana, un dels seus temes centrals és
la soledat, però també la crisi de la identitat, una identitat
trencada en l’època evocada; per expressar-ho, l’autora recorre
a un tema alhora clàssic i contemporani, la metamorfosi, com en el
cas de Kafka, un dels seus models. I, d’aquesta manera, demostra la
indiscutible universalitat de la seva novel·la més traduïda, ben
inserida en el panorama europeu.
En La
plaça del Diamant esdevé visible l’empremta dels
novel·listes francesos i, també, nord-americans —de Faulkner, de
manera especial— així com el permanent interès de Rodoreda, una
lectora atenta i voraç, pels romàntics alemanys, en general, i per
Novalis, molt en particular. No és pas cap casualitat, doncs, que
en La plaça del Diamant s’esmenti la simbòlica
flor blava, que presideix una de les seves obres més conegudes de
l’autor, Enric Ofterdingen. Novel·la que neix del
record, seguint un dels autors cabdals del segle XX, Proust, cal
destacar que un altre dels grans encerts de l’obra és el seu
estil, amb una escriptura aparentment senzilla, però molt treballada
i literària. De fet, Rodoreda que vol abastar un to col·loquial,
recorre a expressions i paraules fortament populars però, també, a
manlleus de diversos poetes, sobretot dels que la van acompanyar
sempre, Baudelaire, però també Verlaine i Poe. Tot un artifici per
crear un estil, la característica de tots els grans creadors, entre
els quals ha de figurar Mercè Rodoreda.
Enllaços
Comentaris de l'obra
Entrevista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada