Us deixe l'estudi que va fer Ferran Gadea:
Mercè Rodoreda Perfils d'una narrativa per al dossier
El gust per la lectura. A més d'un enllaç al lloc web dels Escriptors en llengua catalana on podreu trobar informació sobre l'autora i la seua obra.
Aloma
Obra primerenca, és la
més personal de les novel·les de l’autora. Sota el format de la
novel·la psicològica, acull una història d’amor frustrada entre
una noia jove i un home ja madur. La projecció de trets biogràfics
és evident. Rodoreda, que se sent hereva i continuadora d’una
tradició, cerca el nom de la protagonista entre els personatges
creats per Ramon Llull:“Es diu Aloma per
capriciosa imposició d’un vell oncle que tenia gran ascendent en
la família… L’oncle, home metòdic, que dormia amb casquet i
entaforava els peus en unes grans plantofes i parlava de Prim com el
parent més pròxim, llegia Llull en havent sopat”[...]
Aloma inaugura la
carrera i, també, l’estil de la Rodoreda. Emergeixen uns elements
que mantindrà com a constants al llarg de la seva obra, si més no,
fins a Mirall trencat: focalització de l’acció entorn
d’una heroïna, dibuix d’una trama sentimental de regust amarg,
fons de projeccions més o menys biogràfiques, conflictivitat de les
relacions entre home i dona, i ús de les tècniques genuïnes de la
novel·la psicològica.
La novel·la desenvolupa
un argument basat en la vida d’una noia al llarg d’un any, un
temps que projecta el final de l’adolescència. Tot seguint les
tècniques renovadores, el temps no va pas pautat per la successió
dels dies sinó que és al·ludit per la rotació de les estacions i
per la vida de les flors[... ]. La novel·la cobreix un
cicle natural, de primavera a hivern, un any en el qual una
referència vaga permet situar amb una certa precisió la cronologia: "una mica més enllà es van posar a parlar dels fets d’octubre",
dada que ens situa en la primavera següent, és a dir, l’any 1935.
Fidel al format de la novel·la psicològica, el temps ve determinat
per les sensacions, per les vivències, motiu pel qual no segueix
l’itinerari dels mesos sinó el laberint de les emocions i els
sentiments, sovint ferits, estratègia afavorida per l’estructura
fragmentada del relat. Sense títols ni epígrafs (una constant en
les obres posteriors), l’autora conta tot allò significatiu; mai
el recompte de les vides, sinó l’anàlisi de les vivències.
La trama transcorre a
Barcelona, en el barri de Sant Gervasi, ben conegut per l’autora:
“Anava carrera avall respirant l’aire perfumat de terra humida
dels jardins petits de Sant Gervasi”. De tant en tant es fan
escapades a d’altres racons de la ciutat –la plaça Catalunya, el
Moll, el Tibidabo…–, espais menors, que fixen la maqueta
narrativa conjuntament amb els centrals: la casa i, per damunt de
tot, el jardí. Es tracta d’un esquema potencial, molt ampliat a
Mirall trencat. Com la mateixa Rodoreda, a la protagonista…
“l’esgarrifava imaginar-se vivint en un pis sense jardí”,
indret, segons confessió, de la felicitat: “Potser només sóc
feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles”. Quan es
veuran obligats a desprendre’s de la casa, la veu narrativa
adverteix que …”el jardí seria el que més li faria pena d’haver
de deixar”.
Aloma tipifica les pors
i els neguits de l’adolescència. Un segment vital bastit damunt
contradiccions i neguits. Si per una banda cerca la solitud [...],
per altra banda manifesta la voluntat de ser admirada [...] i de ser
estimada [...].
La descoberta de l’amor
arriba a la protagonista amb dolor. La seva és una relació nefasta,
plena d’egoisme, que la farà sentir-se enganyada i n’augmentarà
el sentiment de solitud. D’aquí que la lectura de la novel·la, a
partir de la nit de Sant Joan, desprengui una sensació de tristor.
Potser aquest és el mot més reiterat; si més no, l’adjectiu que
amb més freqüència acompanya les cases. Aquesta visió ve
determinada per la relació home/dona i la narradora perfila esquemes
que mantindrà en tot el cicle novel·lístic: la contraposició
entre dones fortes, d’aparença fràgil, i homes covards, sovint
mesquins [...]. La covardia de Joan, incapaç de recuperar l’anell
regalat a Coral, contrasta amb l’empenta d’Aloma, que se li
enfronta i li reclama la joia; la incapacitat de Robert per ser
sincer amb Aloma i confessar els compromisos que el lliguen a Amèrica
és ben contrària a la decisió d’Aloma de tirar endavant
l’embaràs i silenciar el nom d’aquell que li ha fet la criatura.
Una conclusió anunciada a la primera frase de la novel·la “l’amor
em fa fàstic!” és vinculada, també, al fet que l’única
referència literària sigui la novel·la de C. A. Jordana Una
mena d’amor, angle marginal de l’estimació, ubicat a les
antípodes de l’ideal somniat per Aloma. El resultat és igual
d’insatisfactori, “car les il·lusions duren poc” i fan
concloure a la protagonista que no estimaria mai més ningú.[...]
El
text empra la fórmula del narrador omniscient; omniscient, però
selectiu. Tanmateix, l’alternança de l’estil directe i
l’indirecte, l’ús reiterat de la fragmentació, la concentració
de l’interès narratiu en una sola figura i el fet de projectar en
veu alta el pensament de la protagonista alhora que s’analitza la
roda dels sentiments, allunya el relat de les tècniques consagrades
pel vuit-cents. I dissenya una escriptura que sovint adquireix trets
de prosa poètica.
Extret i modificat de F.
Gadea:
El gust per la lectura. Mercè Rodoreda. Perfils d'una
narrativa.
Enllaç: Escriptors en llengua catalana. Mercè Rodoreda.
Atenent al fet que us heu de llegir Ser Joan Fuster, us afegesc dos enllaços que parlen sobre la seua obra obra.
