V. Andrés Estellés, S. Espriu i M. Marí i Pol. Francesc Claramonte. 2n Batx.

Per saber més sobre aquests poetes us afegesc tres enllaços de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

V. ANDRÉS ESTELLÉS

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/

S. ESPRIU

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/

M. MARTÍ I POL

http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/

Pere Quart: Corrandes de l'exili. Francesc Claramonte. 2n Batx.

El gran poeta Pere Quart recita les Corrandes de l'exili

Examen de lectura. Les bruixes de Roald Dalh. 1r ESOB Francesc Claramonte

Com us havia dit feia uns dies. Ací teniu una ajuda per a poder recordar millor l'argument de la novel·la de Roald Dalh i així superar l'examen de lectura. Recordeu a més que es tracta d'un examen d'expressió escrita i que per tant es valora molt la manera com redacteu.

Cliqueu sobre el següent l'enllaç:

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/bruixes/index.htm 

JQCV. Departament de Llengua

Per a tots aquells que estiguen interessats a fer les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

http://www.cece.gva.es/polin/val/jqcv/proves.html

El Noucentisme. Ideari. Francesc Claramonte. 4ESOB

El Noucentisme

El noucentisme va ser un moviment literari i artístic català de principis del segle XX. Va començar el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera el 1923, bé que la seva petjada estètica perdurà fins la guerra civil i fins i tot després d'aquesta. Eugeni d'Ors va ser el primer que va fer aparèixer aquest nom en les seves Gloses, encara que de bon començament no li donà un estil definit, més que la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes apareguts ja amb el nou segle.

     Es tracta d'un moviment molt lligat a la política i liderat per la burgesia a diferència d'altres períodes marcats per la revolució o el canvi, ja que els noucentistes reivindiquen l'ordre i el seny. Igualment, les institucions van fomentar el noucentisme recolzant les inversions culturals des de la Mancomunitat de Catalunya.

    La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Per això s'oposa a moviments precedents. Rebutja el modernisme i el romanticisme per l'exaltació que fan dels sentiments extrems i el trencament de les normes, en comptes d'abraçar la mesura propugnada pels noucentisme com a signe de civilitat. Igualment, però, actuen contra el laïcisme i el positivisme (dos corrents que combaten un cristianisme que els noucentistes identifiquen amb el país) i reivindiquen el pes del passat, de la tradició. Com que l'art és artifici i transformació del que es veu, s'allunya del naturalisme i els moviments realistes, que només busquen reproduir la realitat i no mostrar-la com un ideal.

Es pot resumir l'afany noucentista en uns principis enunciats per d'Ors:

• l'imperialisme: el terme indicava un nacionalisme no separatista,^[1] sinó d'imposició cultural i econòmica: calia prosperar a partir de la indústria i la llengua per enfortir Catalunya, tot adoptant la política d'Enric Prat de la Riba
• l'arbitrarietat: l'art, com a bellesa formal, no necessitava una connexió directa amb la realitat, ja que n'era una sublimació, una millora, qualsevol petita escena podia ser convertida en art si se sotmetia al treball de la forma, veritable element definidor
• classicisme: es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollatina, enfront la rauxa del romanticisme que només primava l'originalitat i la inspiració.
• mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonància amb el tret anterior, és el Mar Mediterrani, bressol de la civilització
• la ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica.
• civilitat: es recupera l'ideal del cortesà, de la mesura i l'harmonia
• cerca de "l'obra ben feta": els autors cerquen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós, les normes i la combinació més estètica per esdevenir un model idealitzat del que hauria de ser, d'un món culte al marge de les turbulències del nou segle.

    Els autors més importants del període són Josep Carner i Eugeni d'Ors i el gènere més rellevant és la poesia, amb un gust marcat pel sonet, pels temes clàssics i sovint per un posicionament moral de l'escriptor. La novel·la va ser un gènere menor durant aquest període. La major producció de prosa eren relats breus i contes ja que era una manera de transmetre les idees sense dispersar-les. La producció de teatre va ser molt minsa, només van ser Carles Soldevila i Millàs-Raurell qui n'escrigueren. La glosa i l'article periodístic van servir com a vehicles d'expressió de les seves teories, sense manifests destacats.

     

Adrià Gual. Misteri de dolor. Francesc Claramonte. 4t ESOB

Adrià Gual

Com a autor teatral la seva producció és plenament modernista, bé que oscil·la entre l'al·legoria —Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)— i el naturalisme més estricte: Els pobres menestrals (1908), Hores d'amor i de tristesa (1918). En una tendència i en l'altra professà el postulat de l'art per l'art, que el dugué a actituds d'intransigència els anys de maduresa. Les seves primeres obres obtingueren una rebuda discreta, com Silenci (1897), Blancaflor (1899) i L'emigrant (1901); assolí l'èxit amb Misteri de dolor (1904), drama rural en el qual els personatges aconsegueixen un notable relleu psicològic.

Drama rural

Amb la Renaixença, Eduard Vidal i Valenciano inicià el drama costumista i rural en català amb Tal faràs tal trobaràs (1865). Frederic Soler el conreà amb Les joies de la Roser (1866), però assajà aviat el drama romàntic de tema històric: O rei o res (1866). El gènere s'incrementà durant els decennis següents i el mateix Àngel Guimerà el conreà. Els modernistes renovaren el drama i l'incorporaren al corrent naturalista: els seus representants més il·lustres foren Santiago Rusiñol i Ignasi Iglésias; s'hi incorporà Joan Puig i Ferreter els primers anys del s. XX. 

Retalls de l'Enciclopèdia catalana 

Cronologia de la literatura catalana i universal 1892-191. Francesc Claramonte 4ESO B4

CRONOLOGIA LITERÀRIA DE 1892 A 1914

LITERATURA CATALANA	LITERATURA UNIVERSAL
1892. S'inicia el modernisme literari. Primera festa modernista a Sitges	Els teixidors de G. Hauptman. Fulles d'herba de Walt Whitman Les aventures de Sherlock Holmes de Conan Doyle
1893. La fada de J. Massó i Torrents	La màquina del temps de H. G. Wells. Fundació a París del "Théatre de l'Oeuvre" de Lugné-Poé.
1894. Maria Rosa d'Àngel Guimerà.	El llibre de la selva de R. Kipling.
1895. En defensa pròpia de J. Verdaguer. Poesies de Joan Maragall.	Càndida de G. B. Shaw.
1896. La bogeria de Narcís Oller.	Prosas profanas de Rubén Darío. Jude l'obscur de Thomas Hardy.
1897. Terra baixa d'A. Guimerà.	L'oncle Vània de Txekhov Coronat de somni de Rainer Maria Rilke. Els nodriments terrestres d'André Gide.
1898. Aparició de la revista "Catalònia" (1898-1900) Adrià Gual funda el "Teatre Íntim" L'alegria que passa de S. Rusiñol	La guerra dels mons de H. G. Wells. Poesies de Mallarmé. La barraca de Vicente Blasco Ibáñez.
1899. Aparició de la revista "Quatre Gats". Aparició de "La Veu de Catalunya"	Hacia otra España de Ramiro de Maeztu.
1900. Revista "Joventut" (1900-1906). Revista "Pel & Ploma" Visions i cants de J. Maragall	Diari d'una cambrera de Mirbeau. Lord Jim de J. Conrad. El alma castellana d'Azorín.
1901. Els sots feréstecs de Raimon Casellas.	Poemes de W. B. Yeats. Electra de Benito Pérez Galdós. Les tres germanes d'A. Txejov.
1902. Drames rurals de Víctor Català.	Francesca de Rímini de G. D'Annunzio. "Azorín" comença a publicar el seu cicle de novel·les. Ramón del Valle-Inclán comença a publicar les Sonatas. Camino de perfección de Pío Baroja. Cañas i Barro de Vicente Blasco Ibáñez. Amor y pedagogía de Miguel de Unamuno.
1903. Marines i boscatges de Joaquim Ruyra.	Soledades d'Antonio Machado. L'hort de les cireres d'A. P. Txejov.
1904. La punyalada de Marià Vayreda. La fabricanta de Dolors Monserdà. Desil·lusió de J. Massó i Torrent. Misteri de dolor d'Adrià Gual. Publicació d'"En Patufet" (1904-1938)	L'immoralista d'André Gide.
1905. Solitud de V. Català. Les tenebroses de R. Nogueras.	Cantos de vida y esperanza de Rubén Darío.
1906. Primeres obres del noucentisme: s'inicia el "Glossari" d'E. d'Ors a "La Veu de Catalunya". Els fruits saborosos de J. Carner. I Congrés Internacional de la Llengua catalana. Enllà de Maragall. Josafat de Prudenci Bertrana. Pilar Prim de N. Oller.	Deidre de W. B. Yeats.
1907. Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Aigües encantades de J. Puig i Ferrater. L'auca del senyor Esteve (novel·la) de Santiago Rusiñol. Aigua avall de J. M. Folch i Torres.	La mare de M. Gorki. Los intereses creados de Jacinto Benavente.
1908. La reina vella de Guimerà. La muntanya d'ametistes de Guerau de Liost.	L'home que fou dijous de G. H. Chesterton.
1909. Cap al tard de J. Alcover. Joan Endal de J. M. Folch i Torres. Camí de llum de Miquel de Palol.	"Primer manifest futurista" de Marinetti. Zalacaín el aventurero de Pío Baroja. Tres vides de Gertrude Stein. Martin Eden de Jack London.
1910. Rondalla d'amor, d'Apel·les Mestres. Aventures extraordinàries d'en Massagran, de J. M. Folch i Torres.	El casc verd de W. B. Yeats Ofrena de càntics de Rabindranat Tagore. Cinc grans odes de Paul Claudel. Quaderns de Malte Larrids Brigge de Rilke
1911. Crisi del modernisme i consolidació del noucentisme. Creació de la Secció d'Estudis Filològics i Expansió de la Llengua Catalana de l'I.E.C. Proses bàrbares de P. Bertrana Columna de foc de G. Alomar.	Bestiari de G. Apollinaire. La innocència del pare Brown de G. H. Chesterton. El árbol de la ciencia de P. Baroja. Cançons d'Ezra Pound.
1912. La vida i la mort de Jordi Fraginals de J. Pous i Pagés. La ben plantada d'E. d'Ors.	Del sentimiento trágico de la vida en los hombres y en los pueblos de Miguel de Unamuno. La mort a Venècia de T. Mann. Campos de Castilla d'Antonio Machado.
1913. Aprovació de les Normes Ortogràfiques de l'I.E.C.	Marcel Proust comença a publicar A la recerca del temps perdut. Clásicos y modernos de José Martínez Ruiz "Azorín" La Malquerida de J. Benavente.
1914. Auques i ventalls de Carner.	Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. Pigmalió de G. B. Shaw. Dublinesos de James Joyce.

La narrativa modernista. Francesc Claramonte ESO 4B

El text de Maragall que figura a continuació delimità força bé l'àmbit i característiques de la novel·la rural. En ell s'esmenten tres aspectes definidors d'aquest nou corrent. I encara que la realitat literària del gènere era més variada i es podria matisar més, la caracterització que fa Maragall mostra les bases més habituals d'aquest tipus de narrativa.

Text 1
En la novela catalana de los últimos diez o doce años, ha impreso fuerte carácter un pequeño grupo de autores (pequeño sólo por la cantidad), cuyas obras, por un fondo común que tienen de espíritu, asunto y estilo, constituyen el nucleo de la que ya empieza a llamarse entre nosotros escuela ampurdanesa, no dando a este calificativo un sentido estrictamente comarcal, sino extendiéndolo a todo el ambiente pirinaico-mediterráneo de aquel nordeste de Cataluña cuyo típico centro és el Ampurdán propiamente dicho.
Se caracteriza esta escuela, en cuanto a espíritu, por su naturalismo algo violento y propenso a lo tràgico; en cuanto a asuntos por su ruralismo; y en cuanto a estilo, por su claridad y energía plástica.
Joan Maragall. Pròleg a l'edició castellana de Per la vida de J. Pous i Pagès, 1911.
1. Quines característiques atribueix Maragall al que ell anomena "escuela ampurdanesa".

Narrativa rural
El camp, la terra, adquireix per molts modernistes un significat fins aquell moment inexistent o bé molt difús: es converteix en la representació més genuïna de l'ànima del país, és la que conforma l'esperit dels qui hi viuen, la que determina la forma de ser. Així doncs, des d'una perspectiva naturalista, els personatges de les narracions rurals, més enllà de la seva pròpia llibertat individual, són el fruit del lloc on naixen i viuen. Fills d'una terra aspra, indòcil, que exigeix una gran dedicació, ells mateixos tenen aquestes característiques i els és difícil vèncer aquest ambient. De vegades, però, es tracta d'una terra més amable, rica en sensacions i tradicions agradables, contraposada a una ciutat massificada i deshumanitzada, una terra amb la qual les persones s'identifiquen i s'hi troben a gust.
De manera que en el ruralisme podem trobar tots els colors, des del més negre i tràgic, que gairebé en tots els seus contes mostra Víctor Català, al més clar i benèvol que apareix sovint en Prudenci Bertrana o Joaquim Ruyra.
Una característica que apareix també en el ruralisme és l'ús d'un lèxic força més ric, treballat i precís que el de la narrativa anterior, que suposa un valor afegit gens menyspreable i que, ultra la seva finalitat més estrictament estètica, ens intenta apropar a la parla real de certs indrets del camp català, tot presentant mots en desús, especialment entre la societat urbana. 

Narrativa simbolista i decadentista
Per una altra banda és pot triar com a exemple d'aquest tipus de narrativa el conte "El patí blau" -que Rusiñol convertí també en obra de teatre.Aquesta obra és una barreja d'influències molt interessants que van des del realisme que emmarca el conjunt de la història i que sobretot cap al final agafa matisos marcadament naturalistes fins elements simbolistes i decadentistes. Així trobem el paralel·lisme entre un jardí i una noia malalta que han sofert una mateixa evolució: la bellesa que es marceix traduït en la malaltia i la mort. A més d'un cert llanguiment en els personatges protagonistes i la barreja d'alegria i tristor en la protagonista que l'acosta als elements vitalistes propis d'una part de la literatura modernista; la subtilesa de relacions i sentiments entre pintor i model i, en fi, un procés narratiu en què tan important com els fets és la forma de presentar-los, l'atmosfera que es crea.

 

Text 2

 Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin;[...]

[..]em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!

Santiago Rusiñol: El pati blau

 Font :la narrativa modernista en xtec