dimecres, 5 de març de 2014

Simbolisme, avantguarda, existencialisme i realisme històric. Francesc Claramonte. 2n Batx.

Us passe tres conceptes literaris 1) Simbolisme 2) Avantguarda 3) Existencialisme 4) Realisme històric. perquè assimileu l'ítem núm. 6Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels 70.


1. El Simbolisme

[lit] Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880).
Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l'herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs (escola parnassiana), i assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist, que cercava la novetat en l'ús dels neologismes, les paraules rares o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà en el suplement literari de Le Figaro (setembre del 1886) un manifest que anunciava la naixença de l'escola. Més endavant, una enquesta del periodista Jules Hurret en L'Écho de Paris (1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic. Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i l'ambició d'un ideal. La seva influència s'exercí a través de les reunions dels dimarts, al seu domicili de la Rue de Rome, a París. Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l'essència de les coses. Aquest poeta ha esdevingut l'apòstol d'una poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir del 1862, en la revista L'Artiste explicà la seva doctrina, que consisteix en el propòsit d'empresonar en el llenguatge el poder irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s'anà dispersant cap als darrers anys del s. XIX, sobretot després de la mort de les seves figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898).

1.1. El Simbolisme en la literatura catalana

El simbolisme penetrà a Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel Modernisme. D'ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa. En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la seva identificació amb la música, bé que, en general, només influí incidentalment els grans poetes modernistes. Fou, però, el Noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l'herència del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d'Ors, tingueren llur realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en la de Josep Carner, entre d'altres. El simbolisme, a Catalunya com a la resta d'Europa, desembocà en els intents de creació d'una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot, per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d'aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric. 

 
2. L'Avantguardisme

[art, lit, mús i cin] Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX.
Els primers símptomes d'aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l'impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia; intent de destruir l'art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij); incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments o en l'obra d'autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren l'avantguarda.

2.1. L'avantguarda als Països Catalans

La crisi de les arts i de la literatura del començament del s. XX fou protagonitzada a Catalunya per dues o tres figures i d'algunes revistes així, per exemple: el 1906 el marxant Josep Dalmau inicià l'activitat de la seva galeria d'art; el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama Oda a Guynemer a la revista Iberia. El 1917 aparegueren les revistes Trossos —dos números publicats per Josep M. Junoy i dos per J.V. Foix— i Un enemic del poble (fins el 1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de L'Amic de les Arts (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a Sitges, per Josep Carbonell, i Hèlix (1931), publicada a Vilafranca del Penedès. El moviment renovador tingué com a centre veritable l'acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i, en part, L'irradiador del port i les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis (1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). L'obra de Salvat-Papasseit dugué una nova expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de l'exaltació lírica. Més endavant, el concepte general d'avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc (1928) que, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o "putrefactes") del pairalisme ruralista i tradicional, i proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià, o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de l'anomenada Generació del 27. Un any més tard, i amb el mateix tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats Fulls grocs, signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país. Mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, la gran figura del moviment esdevingué aleshores J.V.Foix, col·laborador de L'Amic de les Arts i de La Publicitat, que amb els seus llibres Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el poema en prosa de tipus superrealista (superrealisme), amb una força de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers. Després de la guerra civil de 1936-39, l'esperit avantguardista fou mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista Dau al Set, dels Salons d'Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49 —entitat que patrocinà l'estrena d'obres de música oberta—, entre d'altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L'activitat d'aquest grup enllaçà amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué l'experimentació artística a d'altres camps d'experimentació com és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles Santos, Enric Sió, etc). 

 
3. L'Existencialisme

[filos] Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l'afirmació que l'existència és prèvia, almenys ontològicament, a l'essència.
Com a corrent filosòfic, l'existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el mitjà d'una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d'un cansament davant l'essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d'un desengany davant l'optimisme científic i humanista de la darreria del s. XIX i principi del s. XX, i hom en pot trobar les arrels en la filosofia antihegeliana de S. Kierkegaard.
És important la nova comprensió que l'existencialisme donà al fet de l'existència, en contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d'ésser. L'existència, en efecte, no és ja simplement el fet d'existir, sinó el caràcter específic i peculiar de l'ésser humà, de l'home concret existent: existència, doncs, vol dir el caràcter d'ésser fora de si (ex-sistere), d'ésser tot transcendint-se que l'ésser mateix assoleix exclusivament en l'home. En aquest sentit, l'existencialisme referma en principi —i en dóna un significat encara més radical— la primacia de l'home en el cosmos, la seva llibertat davant l'ésser de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car cadascú ha d'afrontar la tasca d'assolir la pròpia autenticitat.

 
4. El Realisme històric

[lit] Nom amb el qual s'autodefiní el moviment literari que, aproximadament entre el 1959 i el 1968, propugnà una ruptura amb les actituds culturals i literàries vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del període de preguerra.
També propugnà el realisme en un intent d'inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país i com a arma de lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els moviments politicosocials d'oposició, trobà els seus fonaments teòrics en el marxisme (Lukács i Gramsci, sobretot), en Sartre i en els corrents sociològics anglosaxons (Raymond Williams) i recuperà la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys trenta i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits arran de la crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment. Durant la immediata postguerra, aquests intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60 començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi Sarsanedas, Miquel Martí i Pol, etc), ja sia en la novel·la testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç Riera i Llorca, J.Amat i Piniella, etc). Els canvis polítics de la darreria dels anys cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de Vacances pagades (1959) de Pere Quart i de La Pell de Brau (1960) de Salvador Espriu —autors que es constituïren models— marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva màxima formulació en l'obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) on, partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària, reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas i, en part, Gabriel Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, donava autors com Josep M.Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del neorealisme (J.M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí fortament alguns autors joves, com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.


Més sobre:
Carles Riba  http://www.escriptors.cat/autors/ribac/
Josep Carner  http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/
JV Foix http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/
Joan Brossa: http://www.escriptors.cat/autors/brossaj/pagina.php?id_sec=3042
VA Estellés: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227
Salvador Espriu: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732