dimarts, 29 de maig de 2018

Les avantguardes. 4t d'ESO. Francesc Claramonte.

Afegesc un extracte de la pel·lícula de Vertov A man with a movie camera de l'any 1929. Una mostra de l'experimentació en el cinema. En la pel·lícula es mostra la capacitat del llenguatge del cinema com a eina de comunicació de la modernitat. Contemporàniament el músic Michel Nyman va experimentar sobre l'experiment i reproduí amb nous materials pla a pla l'obra de Vertov.

Obra original:
https://www.youtube.com/watch?v=7ZkvjWIEcoU


Obra de Michel Nyman:
https://www.youtube.com/watch?v=tL44pRLsjPE

dimarts, 15 de maig de 2018

Definició de Romanticisme. Literatura Universal. 1r de Batxillerat.

EL ROMANTICISME
Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents.

La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.


Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-,como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romantisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur.


L'un i l'altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.

dijous, 26 d’abril de 2018

Biografia sobre F. Kafka. Lectura de 1r de Batxillerat.

Entrevista a Emilio Campmany sobre la biografia de l'autor de La metamorfosi. A més, també podeu revisar la part del blog: Literatura Universal (àudio i vídeo) on trobareu la pel·lícula Kafka de l'Steven Sodebergh (1991)


https://www.youtube.com/watch?v=ysQAtSe6sDw

divendres, 13 d’abril de 2018

Cyrano de Bergerac. Pel·lícula. Literatura Universal.

Fragment de l'inici de la pel·lícula Cyrano de Bergerac (1990) amb l'actor Gerard Depardieu. Basada en l'obra de teatre d'Edmond Rostand (1897).
En aquest tall es pot apreciar els models del teatre clàssic francès.

Enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=UZN2aN1LPH0&t=69s

dijous, 12 d’abril de 2018

Classicisme a França. Literatura Universal


Classicisme francès

Corrent estètic que predominà a França durant el regnat de Lluís XIV i afectà l’art i la literatura.
El classicisme esdevingué art oficial de la cort francesa. La importància més i més gran de París afavorí aquesta idea. Les raons que feren possible aquest fet no són únicament d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII. Les arts recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le Brun, el qual integrava l’al·legoria a la representació de la Història, cercant una normativa estètica i un didactisme polític, aquest darrer per la imatge, paral·lel al didactisme religiós de la Contrareforma. La pintura gravità, en el seu desenvolupament, sobre la base dels Le Nain, Simon Vouet i Eustache Le Sueur, i en els noms essencials de Philippe de Champaigne i Claude Lorrain. Fou, però, Nicolas Poussin qui assolí la forma i l’esperit clàssic, amb la matisació i personalització de les regles acadèmiques, i amb unes constants clàssiques, que es donaren després més plenament en el neoclassicisme. En escultura el classicisme seguí l’exemple renaixentista, adaptant-lo a les seves regles estilístiques en les representacions del rei, la cort i els temes mitològics (Françoise Girardon, Antoine Coysevox, Pierre Legros, etc). L’arquitectura, sobre les bases de Marc Vitruvi i el gust pel refinament, afirmà el caràcter clàssic dels artistes. Obra representativa és la columnata del Louvre, dita de Perrault. El fet de la capital suscità un nou concepte de l’urbanisme. Lligat amb l’arquitectura, els projectes racionals dels arquitectes entraren al servei de l’estat centralista i burocràtic. Versalles fou la gran obra sintetitzadora de les arts i reuní els tres artistes més representatius: el pintor Charles Le Brun, l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart i André Le Nôtre en les obres de jardineria. El classicisme francès persistí al s XVIII i s’estengué geogràficament per Europa. La literatura classicista es distingí pels seus ideals de norma, ordre, equilibri i claredat, i per la seva submissió a la raó i al sentit comú . Els autors clàssics , amb llur aversió a la irregularitat, l’individualisme i la fantasia, conrearen preferentment la poesia didàctica (Jean de La Fontaine, Nicolas Boileau, etc) en detriment de la lírica, emmotllaren el teatre a les unitats dramàtiques pseudoaristotèliques, tot donant-li un to digne i solemne (Jean Racine), i aportaren a la prosa —que en rares ocasions fou novel·lesca (Madame de La Fayette)— una harmonia estudiada i majestuosa (Jacques Benigne Bossuet, Madame de Sévigné, La Rochefoucauld). Bé que no fou fenomen exclusivament francès —tot el s XVIII sofrí la influència del classicisme —, a França adquirí una tradició molt forta que afectà autors anteriors al 1660, com Françoise de Malherbe, i n'englobà d’altres que hi tenien certes afinitats, com Blaise Pascal, Pierre Corneille, Molière, etc.
Enciclopèdia catalana