Tal com assenyala Toni Mollà en el Manual de sociolingüística de vegades s'utilitzen alguns conceptes com a sinònims de llengua estàndard tot i que, ben mirat, haurien d'usar-se per a expressar altres realitats. Així és freqüent confondre l'estàndard amb: la llengua normativa, la llengua escrita i la llengua literària.
Llengua estàndard i llengua normativa.
La normativa o llengua codificada és el resultat de la fixació d'un codi de la llengua en els nivells ortogràfics, gramaticals i de vocabulari que a partir d'aquell moment es consideraran correctes. La llengua normativa seria el resultat de la legislació elaborada pels lingüistes. És, per tant, una proposta tècnica disponible per a ser posada en circulació.
L'estàndard, en canvi és la varietat resultant de la posada en vigor públic d'aquesta varietat normativa. Tal com diu Isidor Marí, la normativa és l'esquelet de l'estàndard. La normativa doncs és estàtica mentre que l'estàndard és dinàmic ja que implica l'ús i l'extensió de la llengua.
Llengua estàndard i llengua escrita
La confusió entre estàndard i llengua escrita comença a superar-se amb el desenvolupament dels mitjans orals de comunicació de masses. Abans però de l'aparició i del desenvolupament d'aquests mitjans la llengua escrita era, pràcticament l'única ocasió en què s'establia una comunicació supradialectal.
Llengua estàndard i llengua literària
Des del segle XIX fins al primer terç del segle XX, l'expressió llengua literària serví per expressar el que més modernament s'ha denominat llengua estàndard. Fou sobretot a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme de llengua estàndard s'estengué i s'acceptà majoritàriament.
El fet que tots aquests conceptes hagen estat considerats sinònims és causa tal com diu Francesc Vallverdú (citat per T. Mollà) perquè primerament
"[...] la normativització moderna tingué el seu principal banc de proves en la literatura (la premsa i l'escola són més tardanes). En segon lloc, perquè la tradició europea del segle XX (pensem especialment en el Cercle Lingüístic de Praga) es proposava així mateix com a model normatiu la llengua literària (o més concretament la llengua literàra nacional)"
Extret i modificat de Toni Mollà: Manual de sociolingüística, Bromera, p. 129-134.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada