dilluns, 16 d’octubre de 2017

La normalització lingüística. 2n de Batxillerat.

Què és la normalització lingüística?
La normalització lingüística és el ‘procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada. Subratllem-ho: extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.
L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants, l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.
Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants en els registres formals.
Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.
Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.
Extret del blog:Societat lingüística, juny del 2014.