Pròleg a la Divina Comèdia de Joan- Francesc Mira. Literatura Universal.

Una versió de la Divina Comèdia

Cap a finals de març del 2000, haurà fet exactament 700 anys del «viatge» de Dante Alighieri als regnes de l’altre món. El dia que va començar aquesta immensa aventura imaginada, potser el 25 o el 26 d’aquell març (segons alguns, va ser a primers d’abril: tant se val) del 1300, any del primer gran Jubileu de l’Església romana, començava també, simbòlicament, la producció d’una de les creacions escrites més altes de l’esperit humà, tot i que el poeta va començar a escriure la Commedia a partir del 1307. Dante, de la mà primer de Virgili i després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer «humanisme», la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat immens de l’obra de Dante.

De manera que la Commedia, aquesta és la meua visió, no és simplement un gran poema, una llarguíssima obra en vers, més o menys esotèrica i tancada. Al contrari: és un «poema sacre», com volia el seu autor, però és també —i, per mi, és sobretot— una esplèndida narració, un viatge per a descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida, com l’Odissea d’Homer, com el Quixot de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Llegir la Commedia, ara mateix, com una tirallonga de versos feta de tercines encadenades i més o menys enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només una aparença. Dante escrivia en vers, perquè havia d’escriure en vers: perquè era «poeta» i perquè llavors les «narracions» es feien en vers. I el lector modern hauria de llegir la Commedia també en vers, com la va escriure Dante, però en primer lloc i sobretot sense perdre la sensació i l’efecte d’estar llegint una narració, un viatge, una història. Fins i tot la sensació de llegir un «novíssim testament» il·luminat i profètic, com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva «versió» de la realitat total, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (ací la poesia és póiesis, creació: i creació radical i perfecta, en un llenguatge també acabat de crear), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat.

La conclusió és que llegir la Commedia traduïda en prosa seria perdre una gran part del component essencialment poètic, lligat en bona mesura al vers, que hi és del tot substancial, i insubstituïble com a forma, gust i color de l’expressió. D’altra banda, però, traduir-la en tercines rigoroses i lligades (a pesar que la tercina, nucli ternari, és un component significatiu en el projecte numerològic dantià), obliga necessàriament a alterar l’original de manera tan abundant i profunda que —també necessàriament, perquè l’exigència de la rima és implacable— al final hi ha tanta part del traductor com de l’autor. Més encara: el text que en resulta pot arribar a ser tan recargolat i artificiós que, d’una banda, arribe a anul·lar del tot la sensació de llenguatge narratiu de l’original, i de l’altra s’allunye de la impressió de naturalitat que té —que tenia, per als lectors cultes a qui estava destinat— el text italià de Dante. Una traducció de la Commedia, doncs, hauria de poder-se llegir com una narració, i escrita en un llenguatge que transmeta un mínim d’artifici forçat, i un màxim de «naturalitat». Però reproduint, alhora, la base mètrica original: en hendecasíl·labs, com és natural —o més exactament decasíl·labs, en la versió catalana—, i amb la naturalitat dels ritmes variats del mateix Dante. Dit això, en la meua versió, aquesta varietat dels ritmes pot sobtar una mica el lector acostumat a la regularitat del nostre decasíl·lab clàssic. De la mateixa manera que, potser, sobtarà una certa «elasticitat» en la prosòdia, com ara en el valor dels diftongs o en l’ús de la sinèresi: no he fet versos per ser escandits un a un, sinó per ser llegits com un flux narratiu. Ni he tingut la pretensió de compondre catorze mil decasíl·labs de ritme rigorós i perfecte (però, llegint repetidament la Commedia, tinc la impressió que no era tampoc la pretensió de Dante). I en tot cas, els versos dantians són infinitament més elàstics que els meus, en prosòdia i en llibertat morfològica. Però Dante no era servidor de la llengua: se’n servia al seu gust i, si calia, la inventava, cosa que va resultar el més alt dels serveis. Qui sap si, d’altra banda, també resultarà estrany el fet que, sense buscar de cap manera la rima, l’accepte amb gust en la traducció quan ve sense forçar-la, cosa no gens infreqüent. És una opció ben discutible, però és la que he preferit, inclòs el risc de semblar poc coherent: no he volgut fugir sempre i per força de la rima quan ella mateixa acudia sense haver-la cridat. M’he permès únicament el «luxe» de rematar cada cant —els quatre versos finals— amb un intent de rimes més o menys reeixides, a fi de mantenir o reproduir, com un tast, aquestes mostres del gust del text original.

No sé si aquesta és l’única manera de fer llegir l’obra de Dante als lectors actuals, però em sembla la millor i la més viable: la Commedia en vers, com un poema, tal com va ser escrita. Però sense deixar de ser, alhora, el que ara —ara: no en temps de Dante!— en diríem sense cap dubte una «novel·la» o cosa equivalent: una història completa contada amb un llenguatge essencialment narratiu. L’objectiu, simplement, és això: fer llegir la Commedia amb naturalitat, cosa que en les traduccions més acreditades i canòniques resulta ben difícil. És una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura occidental, o universal, de tots els temps, i ara com ara llegir-la en català —llegir­-la tal com jo pense que és útil i agradable llegir-la— és un esforç de resultat ben problemàtic. I en castellà també, per cert.

Quant a mi, si m’he embarcat en aquesta aventura, és sobretot per una antiga passió dantiana o dantesca: la meua primera lectura de la Commedia és ja de l’any 1960, quan vaig comprar, a Roma, una edició popular de Rizzoli. Des de llavors, no l’he deixada mai, i a cada nova lectura tinc més i més clar que no hi ha, en la història de la literatura europea, cap llibre comparable. Hi ha autors tan importants com Dante (pocs: dos o tres), però d’obres tan importants i tan absolutes com la Divina Comèdia, segurament no n’hi ha cap. El text original que he fet servir bàsicament és el de l’edició de Giorgio Petrocchi, però tenint sempre davant i en paral·lel la de Daniele Mattalia. El text italià que acompanya la meua traducció és el fixat per Petrocchi, però en cas de discrepància hi ha alguns versos —no més d’una dotzena— que han estat traduïts, per preferència meua, de l’edició de Mattalia.

Això és tot. En la meua versió, li he afegit a cada cant una petita introducció que en resumeix el contingut «ideològic», al·legòric i narratiu, i algunes notes —poques i breus— que semblen indispensables. Quant a la llengua, és un català matisadament valencià, com el que jo gaste habitualment per escriure, regular i amb molt poques manies: no ha d’estranyar, doncs, per exemple, que la r final normalment no siga muda —però de vegades sí—, o que alternen tinguera i tingués, vindre i venir, sortir i eixir, o nuc i nus. Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots.

Joan F. Mira

Castelló, desembre del 1999