VARIETAT ESTÀNDARD DE LA LLENGUA
L'estàndard és, en la definició que en dóna el
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans,
"la varietat lingüística que, per un procés espontani o
dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de
confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim
les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els
diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com
a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard
allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de
referència".
La varietat estàndard de la llengua és,
doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o
dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i
constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els
parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de
l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de
comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.
Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva
història un procés d'estandardització; és a dir, han anat
configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol
dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en
d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i
integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per
exemple l'alemany i també el català.
Les característiques
definitòries de la varietat estàndard són neutra i formal. Amb
tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells,
és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les
peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació.
En funció, doncs, de cada situació de comunicació
concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari
específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que
caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot
moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o
arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el
lèxic considerats dialectals, informals, col·loquials o vulgars.
La varietat estàndard o model de llengua s'ha de
caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva
claredat i la seva neutralitat
Extret i modificat del llibre d'estil de la UPF (Universitat Pompeu Fabra)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada