dimarts, 15 de maig de 2018

Definició de Romanticisme. Literatura Universal. 1r de Batxillerat.

EL ROMANTICISME
Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents.

La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.


Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-,como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romantisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur.


L'un i l'altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.