L'adequació
És la
propietat que dóna compte de la relació del text amb el seu context
de producció, de com el text, entès com a conjunt d'oracions o
enunciats que funcionen conjuntament com a unitat comunicativa,
s'interpreta en relacióamb un seguit d'elements
extralingüístics. Entre els conceptes que s'hi inclouen,
podem destacar-ne el següents:
a)
La dicotomia enunciació
(elements de la situació
comunicativa: qui
parla i a qui, on i quan) i enunciat
(producció lingüística que
constitueix el missatge), que explica de les modificacions que es
produeixen en l'enunciats i canvien les condicions de l'enunciació.
b)
La relació entre comunicació
verbal, la que es manifesta amb
signes lingüístics, i la comunicació
no verbal, el
conjunt d'elementsno lingüístics que contribueixen a la producció
i la interpretació del text com a globalitat. Penseu en la
importància que poden tenir una música o una fotografia en la
interpretació de les paraules que es pronuncien en un anunci o que
s'escriuen en una notícia de diari.
c)
Les veus
del discurs, és
a dir, qui
parla en cada moment. No és evident qui parla en cada moment; millor
dit, no és evident que sempre hi hagi una resposta unívoca quan es
pregunta qui és l'emissor d'un text, perquè, de vegades, l'emissor
pot ser múltiple. Si penseu en un anunci televisiu, observareu que
l'emissor es desdobla, hi ha un emissor múltiple: d'una banda,
l'entitat que s'anuncia -la que ha iniciat el procés de producció
de l'anunci, encomanant-lo a algú i
finançant-lo-; d'altra
banda,
l'agència
de publicitat i els
publicistes concrets
que han fet l'anunci; finalment,
els actors que fan l'anunci,
que són els
que menys responsabilitat tenen en l'anunci
però són les «cares»
que el públic identifi
ca, en primera instància,
com emissors
del text. En casos
com aquest, l'emissor
no és un,
una entitat
clarament definida, sinó
que hi ha
diferents
nivells d'emissor,
i això
està condicionant el text
, la producció
i la interpretació del text.
Les veus
del discurs, doncs,
expliquen la complexitat
de l'emissor i el receptor i inclouen
diferents versions del
jo
(autor
- real i
model- , locutor
i enunciadors) i
del tu:
(lector
- real i model- i al·locutarí).
d)
La
variació
lingüística,
que
dón
a compte
de
la
diversitat lingüística,
i en
concret,
els
dialectes geogràfics
(variació
diatòpica),
els
dialectes socials o sociolectes
(variació
diastràtica) i els registres (variació
funcional o situacional).
Penseu que les
marques
geogràfiques o de registre fan que un text s'interpreti
de maneres diferents i explica
que sigui adequat o no segons
quina
sigui la situació comunicativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada