dimarts, 21 d’octubre del 2014

L'adequació. Francesc Claramonte 2n Batx.

Llegiu el següent text com a introducció al tema. Es tracta d'un fragment de la conferència Text i gramàtica: sintaxi textual feta per M. Josep Cuenca (Universitat de València) dins el marc del  Pla de formació de personal tècnic dels serveis lingüístics (Barcelona, 1998).

L'adequació

És la propietat que dóna compte de la relació del text amb el seu context de producció, de com el text, entès com a conjunt d'oracions o enunciats que funcionen conjuntament com a unitat comunicativa, s'interpreta en relacióamb un seguit d'elements extralingüístics. Entre els conceptes que s'hi inclouen, podem destacar-ne el següents:

a) La dicotomia enunciació (elements de la situació comunicativa: qui parla i a qui, on i quan) i enunciat (producció lingüística que constitueix el missatge), que explica de les modificacions que es produeixen en l'enunciats i canvien les condicions de l'enunciació.

b) La relació entre comunicació verbal, la que es manifesta amb signes lingüístics, i la comunicació no verbal, el conjunt d'elementsno lingüístics que contribueixen a la producció i la interpretació del text com a globalitat. Penseu en la importància que poden tenir una música o una fotografia en la interpretació de les paraules que es pronuncien en un anunci o que s'escriuen en una notícia de diari.

c) Les veus del discurs, és a dir, qui parla en cada moment. No és evident qui parla en cada moment; millor dit, no és evident que sempre hi hagi una resposta unívoca quan es pregunta qui és l'emissor d'un text, perquè, de vegades, l'emissor pot ser múltiple. Si penseu en un anunci televisiu, observareu que l'emissor es desdobla, hi ha un emissor múltiple: d'una banda, l'entitat que s'anuncia -la que ha iniciat el procés de producció de l'anunci, encomanant-lo a algú i finançant-lo-; d'altra banda, l'agència de publicitat i els publicistes concrets que han fet l'anunci; finalment, els actors que fan l'anunci, que són els que menys responsabilitat tenen en l'anunci però són les «cares» que el públic identifi ca, en primera instància, com emissors del text. En casos com aquest, l'emissor no és un, una entitat clarament definida, sinó que hi ha
diferents nivells d'emissor, i això està condicionant el text , la producció i la interpretació del text. Les veus del discurs, doncs, expliquen la complexitat de l'emissor i el receptor i inclouen diferents versions del jo (autor - real i model- , locutor i enunciadors) i del tu: (lector - real i model- i al·locutarí).



d) La variació lingüística, que dón a compte de la diversitat lingüística, i en concret, els dialectes geogràfics (variació diatòpica), els dialectes socials o sociolectes (variació diastràtica) i els registres (variació funcional o situacional). Penseu que les marques geogràfiques o de registre fan que un text s'interpreti de maneres diferents i explica que sigui adequat o no segons quina sigui la situació comunicativa.