dijous, 25 de gener de 2018

Biografia de Dant. Literatura Universal.

Dant. Biografia (1265-1321)

Fill de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica del dolce stil novo i, tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de Beatriu (dama florentina, filla de Folco Portinari) el personatge central de la seva obra. Estudià teologia i filosofia; llegí els clàssics llatins i els filòsofs escolàstics. Lluità a la batalla de Campaldino (1289) i contra els gibel·lins d’Arezzo i de Pisa. Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví (1295) al gremi de metges i apotecaris. Fou conseller del capitano del popolo, membre del Consell de Cent de Florència, ambaixador a San Gimignano ipriore (juny-agost del 1300) en els moments més durs de la lluita entre les faccions negra i blanca dels güelfs. Per tal de resoldre la situació, aconsellà l’exili dels caps d’ambdues faccions; s’oposà a Bonifaci VIII i, més tard, fou un dels tres ambaixadors enviats (1301) pel Comune de Florència al papa a fi d’evitar la ingerència del seu delegat Carles de Valois. No hi reeixí, i Carles d’Anjou i la facció negra conqueriren el poder i iniciaren una repressió, de la qual fou víctima (1302): fou condemnat en contumàcia a multa, exili temporal i privació de drets civils i, poc temps després, a ésser cremat.
Començà aleshores la segona època de la seva vida: l’exili definitiu; fou exclòs de l’amnistia del 1311 i no acceptà les condicions de la que fou concedida el 1315. L’exili el separà dels problemes locals florentins i li obrí horitzons cap a una posició més universal. Intentà de tornar a Florència; visqué a Verona —a la cort dels Della Scala— i a la Lunigiana (el 1306, a la cort dels marquesos Malaspina); en aquesta època escriví Convivio i De vulgari eloquentia i començà (el 1307, si no fou iniciada abans de l’exili) la Divina Commedia. El pensament que els seus problemes es resoldrien amb l’arribada a Itàlia (1310) del nou emperador Enric VII i la possibilitat d’una concòrdia Imperi-Església li inspirà la redacció de De monarchia; en morir Enric VII (1313) perdé aquestes esperances. Visqué novament a Verona i a Ravenna (a la cort de Guido Novello da Polenta) i acabà les dues primeres parts de la Divina Commedia (1314); la tercera fou acabada el mateix any que morí (1321).
Cal distingir tres tipus d’obres en la producció de Dant: les poètiques, les doctrinals i la Divina Comèdia.
Les obres poètiques, en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per una obra unitària, la Vita Nova, i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric de Rime. La Vita Nova ha estat definida com la història ideal de l’amor de Dant per Beatriu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes, però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el 1293 per mitjà d’un text en prosa que explica les etapes del seu amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una “admirable visió” i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances. Hi són inclosos breus comentaris de les poesies. Les Rime, també stilnovistes, tot i que predominen les de tema amorós, són més variades i n'hi ha d’abans i de després de l’exili. S'hi destaquen les dedicades a Beatriu, i també les rime pietrose, a donna Pietra, amb marcada influència d’Arnaut Daniel.

Quant a les obres doctrinals, les més importants són: Convivio, De vulgari eloquentia iDe monarchia, la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí. El Convivio, compost entre el 1304 i el 1307, havia estat projectat com una obra àmplia formada per una introducció i 14 tractats, cadascun dels quals havia d’ésser un extens comentari d’una cançó original seva, amb una doble finalitat: fer arribar la cultura a aquells que no havien pogut seguir uns estudis regulars i donar-se a conèixer com a home de doctrina, a més de poeta.  De vulgari eloquentia, obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una defensa i un elogi de les llengües vulgars. Hi és explicat l’origen d’aquestes, especialment de les romàniques, compara el francès, el provençal i l’italià, classifica i caracteritza (com podia ésser fet al seu temps), amb exemples, les diverses parles italianes i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d’una llengua que pogués convertir-se en idioma literari comú a tots els estats d’Itàlia; però aquest vulgar il·lustre només seria digne d’ésser utilitzat en tractar dels temes més elevats. De Monarchia, escrit en llatí, probablement després de la mort d’Enric VII (1313), és la millor de les obres doctrinals de Dant. Hi demostra que la monarquia temporal, denominada Imperi, és un principat únic, necessari per al benestar del món i per a poder complir el fi terrenal dels homes, que l’exercici d’aquesta monarquia pertoca de dret al poble romà i que l’autoritat de l’emperador deriva directament de Déu; és a dir, proclama la independència de l’Imperi i de l’Església, tot i que l’autoritat temporal ha d’ésser subordinada a l’espiritual. 

Extret i modificat de l'Enciclopèdia catalana