Fragment del dossier el gust de la lectura de l'any 2008-09 dedicat a l'obra de Mercè Rodoreda. A més també teniu l'enllaç que us portarà a aquest dossier de títol prou engrescador (Mercè Rodoreda. Perfils d'una narrativa) per poder construir el vostre text sobre l'ítem 3 de literatura del temari.
PRESÈNCIA A DISTÀNCIA
La ratlla dels seixanta
marca amb força una línia divisòria en la societat catalana
immersa en la llarga nit del franquisme. La dictadura persisteix, la
repressió no afluixa, però l’evolució social, els canvis
econòmics i el desig de ser més reconeguts a Europa obliguen el
règim a maquillar-ne les formes. L’arribada massiva del turisme,
els plans de desenvolupament, els corrents migratoris vers Europa
augmenten el nivell econòmic i determinen un canvi social. Mentre,
la dictadura es consolida.
La literatura es fa
ressò d’aquests canvis. La mort de Carles Riba (1959) suposa la
defenestració del simbolisme com a corrent poètic hegemònic. La
publicació, l’any següent, de tres títols importants, Pell de
brau (Salvador Espriu), Vacances pagades (Pere Quart) i Da
nuces pueris (Gabriel Ferrater), inicia el camí vers un cert
realisme, «el realisme històric». La mort de Josep Maria de
Sagarra (1961) implica la desaparició de la figura i de la
dramatúrgia que han dominat l’escena catalana des dels anys
trenta. El premi de poesia canvia de nom i l’antic Salvat-Papasseit
passa a dir-se Carles Riba. I el mateix s’esdevé en el camp de la
narrativa, que veu substituït el premi Joanot Martorell per un de
creació nova, el Sant Jordi.
Els canvis incideixen en
l’actitud dels exiliats, que es van fent a la idea de la
permanència de la dictadura i, de retop, es replantegen les
actituds. A partir de la segona meitat de la dècada dels cinquanta
i, sobretot, al llarg dels seixanta, s’inicia un degoteig de
retorns esglaonats de bona part dels escriptors residents a Amèrica:
Joan Sales, Pere Calders, Tísner, Xavier Benguerel, Agustí Bartra i
Anna Murià…
Per motius familiars,
Mercè Rodoreda realitza, des del 1948, viatges a Barcelona.
L’atmosfera de la ciutat, ocupada, grisa, sotmesa, tan lluny
d’aquella Catalunya catalana del meu temps que tan sovint evoca, la
decep. La Rodoreda resta, amb Armand Obiols, a l’estranger.
Tanmateix, la situació exigeix canvis d’estratègia i la Rodoreda,
absolutament desconeguda per les generacions noves, decideix
participar a «distància» en la vida literària del país.
Les estades cada cop més
allargades de l’Obiols a Viena, que li deixen temps lliure, el fet
d’haver resolt problemes greus de salut que pràcticament li havien
paralitzat el braç i una certa eufòria personal, fan que Mercè
Rodoreda torni a escriure amb regularitat. Aquests anys, el tombant
dels seixanta, corresponen a un dels moments més brillants i més
creatius de l’autora. Animada pels èxits aconseguits amb el relat
breu, s’engresca amb la construcció de novel·les. Simultàniament,
té obertes quatre línies de producció: Jardí vora el mar, La
plaça del Diamant, La mort i la primavera, i un esbós de
Mirall trencat. L’any 1959 es presenta amb Una mica
d’història al darrer Joanot Martorell, original que el jurat
desestimà i publicat pòstumament sota el nom de Jardí vora el mar.
L’any següent hi torna, amb La Colometa.
Ferran Gadea: Mercè
Rodoreda. Perfils d'una narrativa. El gust per la lectura (curs
2008-09) p.22-23
ENLLAÇ:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada