dimarts, 21 d’octubre de 2008

Francesc Claramonte 1r de Batxillerat. Els trobadors-síntesi

Us passe un resum del món trobadoresc que complementa els conceptes del llibre de text. Mireu-ho!


ELS TROBADORS
Qui eren?
Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl.lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària és designada amb el verb trobar, el contingut semàntic del qual és paral.lel al del llatí invenire que significa "trobar" (una cosa) i "crear literàriament". El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s'estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador).El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions.
El trobador, des del moment que havia d'aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. Un Bernat de Ventadorn, un Giraut de Bornelh o un Arnaut Daniel vivien de l'acolliment i de les recompenses que rebien a les diverses corts que freqüentaven. Però ja de bon antuvi hi hagué grans senyors ­reis, prínceps sobirans, barons feudals­ que conrearen la poesia provençal i esdevingueren trobadors, com ara el més antic d'obra conservada, Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, duc d'Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o Raimbaut d'Aurenga (comte d'Orange), exemple que fou seguit per altres senyors pertanyents a graus inferior de la jerarquia feudal. I, així com la cavallería era una institució que feia germans d'armes tots els qui la professaven, la poesia provençal establí una certa germandat entre els trobadors, qulasevulla que fos la classe o l'estament a què pertanyien. Es tacta d'un interessant fenomen, que avui anomenaríem social, que trobà ressò a Catalunya, on un rei com Alfons I va debatre poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, d'humil llinatge, i Pere Salvatge (si no és que es tracti de la mateixa persona). Cal fer notar, emperò, que a Catalunya abunden més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria (Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, etc) que no pas els de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia, com ara el cas de Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera. El que importa és que el trobador, només pel fet d'ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d'ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d'Orient.

Com s'expressaven?
Existeix un prejudici vulgar segons el qual tota la poesia trobadoresca és amorosa, delicada i abrandada, o que només s'atura en temes agradables i primaverals i que solament lloa i afalaga dames i grans senyors. Hom no té en compte que gran part del repertori trobadoresc és constituït per peces que pertanyen al gènere anomenat sirventès, vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal i de l'exposició, de vegades polèmica, d'idees que avui en diríem "polítiques". Amb el sirventès els trobadors exposen conceptes immediats o remots, particulars o generals, que res no tenen a veure amb l'amor. Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, mofar-se d'un poca-vergonya o d'un infeliç, blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i la música a una cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada molt sabuda. No és rar el cas d'un sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta, escrita per una altre trobador, que surt en defensa de la persona blasmada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia.
El plany (provençal planh) és el lament fúnebre per la mort d'una persona, generalment un gran senyor que protegia el trobador. El debat poètic, o discussió entre dos trobadors, pot escaure's en la mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites per l'un i les parelles per l'altre, o en dues composicions separades. El debat rep el nom de tençó quan la discussió és lliure, i el de partiment i joc partit quan el trobador que pren la paraula posa al seu adversari un problema que pot tenir dues solucions i es compromet a mantenir el punt de vista contrari al que triarà el seu interlocutor. Es tracta, doncs, d'un joc de pur enginy.
La pastorel.la narra el fet de trobar-se un cavaller o el trobador mateix amb una pastora, en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos. L'alba descriu l'enuig dels enemorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'eixida del sol, i de vegades la peça és posada en boca del gaita, guaita o sentinella, que ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa. Existeixen algunes albes religioses, on la situació es tasllada a l'estil diví.
La dansa i la balada són cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades (com indiquen els noms: dansa, de dansar, i balada de balar, o sigui "ballar"). Es caracteritzen per la presència del refrany (provençal refranh), que és cantat pel cor, i que la a dansa es troba separat de les cobles que canta cada solista, mentre a la balada alguns dels seus versos s'intercalen en aquelles.
Hi ha algunes modalitats i gèneres menors que cal recordar: la cançó de croada, l'enuig i el plaer, l'escondit, el somni, el gap, el salut d'amor, la retronxa, l'estampida i el descort, la sestina, el vers i la cançó.


Què pretenien?
El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó dels trobadors rep, des de finals del segle XIX, el nom d'"amor cortès", acceptat comunament per la crítica i que és prou acceptat. La cortesia, terme tan freqüent en la poesia dels trobadors, designa, en la seva més immediata accepció, la conducta, actitud o posició davant la vida de l'home que viu en una cort, que, per l'especial educació i el prestigi social, esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El cavaller cortès i la dama cortesa són, al segle XII, prototipus depersones que reuneixin tot un seguit de qualitats que l'home medieval considera superiors: noblesa de sang, gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dintre de l'estructurada i jerarquitzada societat feudal. El concepte de cortesia adquireix entre els trobadors una determinació especial que es va precisant quan s'hi integren altres nocions, principalment la de la mesura, sentit de l'equilibri i de la moderació i certa disciplina interior, i del jovent, el qual, contra el que podri semblar d'antuvi, no està en relació amb l'edat, sinó que expressa l'espontània generositat moral i el fet de lliurar-se a un altre incondicionalment i voluntària. La cortesia arriba gairebé a identificar-se amb l'amor, més concretament amb la fin'amor (o sigui "amor lleial", i cal no oblidar que amor, en provençal i en català antic, és un mot femení), de la qual cosa es conclou que tot cavaller cortès ha d'ésser al mateix temps un lleial enamorat si vol adquirir pretz ("preu", "mèrit"), que es divulgui el seu laus ("llaor", "fama") i assolir el joi ("joia", "alegria jubilosa"). La generositat (el donars) és condició indispensable per a tot aquell que aspiri a esdevenir cortès, que ha de fer ostentació de liberalitat (larguesa) i defugir l'avarícia (escarsetat), defecte propi de la persona vil (el croí).

Quina és l'essència?
El trobador s'anomenarà ell mateix hom d'una dona que denomina midons, o sigui el vasall (homo) d'un senyor (meus dominus). I és ben significatiu que la dama designada amb una paraula masculina: midons, "el meu senyor", peculiaritat que retrobem a la poesia gallego-portuguesa (mia senhor) i perdurarà en aquells poetes castellans que anomenaran la seva dama "mi dueño".
En aquesta mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda; la dama, en canvi, la domina, muller del senyor, dominus, es troba situada, en una cort o en un castell, al lloc preeminent i més venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que, en traslladar-se els conceptes feudals als poètics, es converteixen en amor. Per aquesta raó la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa, molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. Amb això arribem a l'essència de l'amor cortès, o sigui l'amor característic de les corts feudals. Per a comprendre millor aquest concepte observem que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament es devien a la lliure elecció dels contraents, car gairebé sempre eren imposats, moltes vegades abans de conèixer-se, per raons polítiques o econòmiques, la qual cosa reduïa el matrimoni a la seva condició de contracte humà. L'amor cortès, en canvi, proclamava l'espontaneïtat, i molt sovint els trobadors afirmen que "han escollit" la millor de les dames, cosa que no podien afirmar llurs marits, que no havien tingut la possibilitat d'escollir. I així s'arriba a la sorprenent conclució que l'amor autèntic és l'extramatrimonial i que, per tant, amor i matrimoni són dos conceptes irreconciliables.
Per bé que existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació esdevé l'odiat gilós, maleït i temut pel trobadors. Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem de Cabestany, trobador assassinat per un gilós, l'acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons. A la cort abunden els lausengiers ("aduladors", "maldients"), que són els qui, per afalagar el gilós, li decobreixen, amb delacions calumnioses, l'amor que el trobador professa a la dama. D'aquesta manera es creen unes situacions fixes molt sovint repetides en la cançó amorosa: les enraonies malicioses dels lausengiers i la reprovable actitud del gilós, que és incapaç de comprendre el servei que el trobador ret a la dama amb la poesia.