Oda a La pàtria. Francesc Claramonte. 4tESOB.

Heus ací l'oda d'Aribau,

La pàtria

(I)



A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;

O serras desiguals, que allí en la patria mia

Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia

Per lo repos etern, per lo color mes blau.


Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,

E al mitg del mar immens la mallorquina nau.



(II)



Jo ton superbe front coneixia llavors,

Com coneixer pogués lo front de mos parents;

Coneixia també lo só de los torrents

Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.



Mes arrancat després per fals perseguidors

Ja no conech ni sent com en millors vegadas:

Axi d´arbre migrat á terras apartadas

Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.



(III)



¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort

A veurer de mes prop las torres de Castella,

Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,

Ni desperta en mon pit un generos recort ?



En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,

E veig del Llobregat la platja serpentina;

Que fora de cantar en llengua llemosina

No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.



(IV)



Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis

Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,

Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.



Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis

Per estranya regió l´accent natiu, no plora;

Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,

Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.



(V)



En llemosí soná lo meu primer vagit,

Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

En llemosí al Senyor pregaba cada dia,

E cántichs llemosins somiaba cada nit.



Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,

En llemosi li parl, que llengua altra no sent,

E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,

Puix surten mas rahons del centre de mon pit.



(VI)



Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

Que puga l'home en cor gravar la mà del cel

Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.



Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

Cessarà de cantar de mon patró la glòria

E passe per ta veu son nom e sa memòria

Als propis, als estranys, a la posteritat.