Les cròniques medievals catalanes. 3r d'ESO.

Documental Anatomia d'un rei de TV3. En aquest documental es parla de la figura de Pere II el gran protagonista de la crònica de Bernat Desclot.

Enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Anatomia-dun-rei/video/3089930/

Les llegendes valencianes dins "Trau la llengua". 2n ESO.

Capítol núm 10 del programa Trau la llengua en el qual el seu conductor, Eugeni Alemany i els convidats ens parlen de les llegendes valencianes.

Biografia de Dant. Literatura Universal.

Dant. Biografia (1265-1321)

Fill de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica del dolce stil novo i, tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de Beatriu (dama florentina, filla de Folco Portinari) el personatge central de la seva obra. Estudià teologia i filosofia; llegí els clàssics llatins i els filòsofs escolàstics. Lluità a la batalla de Campaldino (1289) i contra els gibel·lins d’Arezzo i de Pisa. Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví (1295) al gremi de metges i apotecaris. Fou conseller del capitano del popolo, membre del Consell de Cent de Florència, ambaixador a San Gimignano ipriore (juny-agost del 1300) en els moments més durs de la lluita entre les faccions negra i blanca dels güelfs. Per tal de resoldre la situació, aconsellà l’exili dels caps d’ambdues faccions; s’oposà a Bonifaci VIII i, més tard, fou un dels tres ambaixadors enviats (1301) pel Comune de Florència al papa a fi d’evitar la ingerència del seu delegat Carles de Valois. No hi reeixí, i Carles d’Anjou i la facció negra conqueriren el poder i iniciaren una repressió, de la qual fou víctima (1302): fou condemnat en contumàcia a multa, exili temporal i privació de drets civils i, poc temps després, a ésser cremat.

Començà aleshores la segona època de la seva vida: l’exili definitiu; fou exclòs de l’amnistia del 1311 i no acceptà les condicions de la que fou concedida el 1315. L’exili el separà dels problemes locals florentins i li obrí horitzons cap a una posició més universal. Intentà de tornar a Florència; visqué a Verona —a la cort dels Della Scala— i a la Lunigiana (el 1306, a la cort dels marquesos Malaspina); en aquesta època escriví Convivio i De vulgari eloquentia i començà (el 1307, si no fou iniciada abans de l’exili) la Divina Commedia. El pensament que els seus problemes es resoldrien amb l’arribada a Itàlia (1310) del nou emperador Enric VII i la possibilitat d’una concòrdia Imperi-Església li inspirà la redacció de De monarchia; en morir Enric VII (1313) perdé aquestes esperances. Visqué novament a Verona i a Ravenna (a la cort de Guido Novello da Polenta) i acabà les dues primeres parts de la Divina Commedia (1314); la tercera fou acabada el mateix any que morí (1321).

Cal distingir tres tipus d’obres en la producció de Dant: les poètiques, les doctrinals i la Divina Comèdia.

Les obres poètiques, en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per una obra unitària, la Vita Nova, i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric de Rime. La Vita Nova ha estat definida com la història ideal de l’amor de Dant per Beatriu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes, però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el 1293 per mitjà d’un text en prosa que explica les etapes del seu amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una “admirable visió” i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances. Hi són inclosos breus comentaris de les poesies. Les Rime, també stilnovistes, tot i que predominen les de tema amorós, són més variades i n'hi ha d’abans i de després de l’exili. S'hi destaquen les dedicades a Beatriu, i també les rime pietrose, a donna Pietra, amb marcada influència d’Arnaut Daniel.

Quant a les obres doctrinals, les més importants són: Convivio, De vulgari eloquentia iDe monarchia, la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí. El Convivio, compost entre el 1304 i el 1307, havia estat projectat com una obra àmplia formada per una introducció i 14 tractats, cadascun dels quals havia d’ésser un extens comentari d’una cançó original seva, amb una doble finalitat: fer arribar la cultura a aquells que no havien pogut seguir uns estudis regulars i donar-se a conèixer com a home de doctrina, a més de poeta.  De vulgari eloquentia, obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una defensa i un elogi de les llengües vulgars. Hi és explicat l’origen d’aquestes, especialment de les romàniques, compara el francès, el provençal i l’italià, classifica i caracteritza (com podia ésser fet al seu temps), amb exemples, les diverses parles italianes i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d’una llengua que pogués convertir-se en idioma literari comú a tots els estats d’Itàlia; però aquest vulgar il·lustre només seria digne d’ésser utilitzat en tractar dels temes més elevats. De Monarchia, escrit en llatí, probablement després de la mort d’Enric VII (1313), és la millor de les obres doctrinals de Dant. Hi demostra que la monarquia temporal, denominada Imperi, és un principat únic, necessari per al benestar del món i per a poder complir el fi terrenal dels homes, que l’exercici d’aquesta monarquia pertoca de dret al poble romà i que l’autoritat de l’emperador deriva directament de Déu; és a dir, proclama la independència de l’Imperi i de l’Església, tot i que l’autoritat temporal ha d’ésser subordinada a l’espiritual. 

Extret i modificat de l'Enciclopèdia catalana

La Comèdia de Dant. Lit. Universal.

Proposta didàctica del Sopar dels idiotes. Francesc Claramonte. ESO 3C

Enllaç on trobareu la proposta didàctica feta per Elena Gallardo sobre l'obra de Francis Veber: El sopar dels idiotes. Aquesta proposta està dividida en tres apartats: A) Comprensió lectora, B) Contextualització i C) Sobre l'obra. Treballeu allò on us hi veieu més fluixos. Recordeu també que podeu acabar de veure el film que va dirigir el mateix dramaturg l'any 1998.



ENLLAÇ

http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/propostes/Elsopardelsidiotes.pdf

Cronologia de les Quatre Grans Cròniques. 1r de Batxillerat.

Fets narrats en relació amb els anys i els comtes reis en les Quatre Grans Cròniques.

Anatomia d'una assassinat de Gemma Pascual. Francesc Claramonte 2n ESO A-B

Ressenya feta a la revista Lletres valencianes número 20 sobre la lectura obligatòria d'aquesta segona avaluació: Anatomia d'un assassinat. A més també teniu l'enllaç per arribar a la GUIA DE LECTURA.

Mireia no pot celebrar el seu setzé aniversari com havia previst. Encara no havia començat la festa quan dos agents de la policia criden al timbre per dir a la família que han trobat la seua cunyada Glòria estrangulada al garatge de sa casa. La policia creu que es tracta d’un cas de violència de gènere.Un testimoni diu haver vist Miquel, germà de Mireia, matar la seua dona, i el Miquel no apareix, com si se l’haguera empassat la terra.

Sols Mireia confiarà des del primer moment en la innocència del seu germà. Abandona temporalment les classes de l’institut, i d’amagades dels seus pares la jove segueix el seu instint i les pistes que va trobant en la seua recerca pertractar de trobar Miquel i provar que és innocent. La feina a la qual es dedicava Glòria li proporciona vincles entre l’assassinat i uns obscurs negocis immobiliaris que no són fàcils de destapar. El relat està ambientat en la ciutat de València i para atenció en el barri de Russafa i el barri xinés, estenent-se en algunes idees amb les que s’ha identificat a aquests barris en els últims anys: immigració,multiculturalitat i convivència d’edificis antics i de nova construcció a Russafa; prostitució, delinqüència, pobresa i degradació, en relació al barri xinés.

El relat tracta d’abordar d’una forma transversal algunes problemàtiques de la ciutat, com el trànsit, incorpora missatges explícits amb arrels teòrics sobre la violència de gènere, com és el cas d’un dels arguments que fa servir la jove per defensar el germà: «el meu germà estimava la dona com una persona, no com un objecte».

A la contraportada s’ha canviat en les diverses ocasions en què es cita el nom de la protagonista, Mireia, pel d’Aitana, que no existeix en el relat, probablement fruit d’una errada. La narració de Gemma Pasqual és fluida, la trama no deixa qüestions sense resoldre, el personatge protagonista mostra sobretot iniciativa, encara que massa potser, per tractar-se d’una jove de setze anys. La història es guanya l’atenció del lector, que pot seguir el fil dels esdeveniments amb facilitat i amb una seguida coherent i ben lligada, tot i que als personatges els falta complexitat, l’actitud, que no les paraules, dels pares sembla distant i desentesa per a la magnitud dels esdeveniments i els assumptes sobre els que tracta la jove, com la lectura i comprensió dels documents comptables d’una empresa, o la facilitat amb què les proves van apareixent superen en ocasions la versemblança exigible per al sosteniment d’una, d’altra banda, interessant història per a un lector molt jove.

ENLLAÇ A LA GUIA DE LECTURA

http://www.periferic.es/PDF%20guies%20juvenil/Guia%2013.pdf