diumenge, 13 de gener de 2013

La narrativa modernista. Francesc Claramonte ESO 4B

El text de Maragall que figura a continuació delimità força bé l'àmbit i característiques de la novel·la rural. En ell s'esmenten tres aspectes definidors d'aquest nou corrent. I encara que la realitat literària del gènere era més variada i es podria matisar més, la caracterització que fa Maragall mostra les bases més habituals d'aquest tipus de narrativa.

Text 1
En la novela catalana de los últimos diez o doce años, ha impreso fuerte carácter un pequeño grupo de autores (pequeño sólo por la cantidad), cuyas obras, por un fondo común que tienen de espíritu, asunto y estilo, constituyen el nucleo de la que ya empieza a llamarse entre nosotros escuela ampurdanesa, no dando a este calificativo un sentido estrictamente comarcal, sino extendiéndolo a todo el ambiente pirinaico-mediterráneo de aquel nordeste de Cataluña cuyo típico centro és el Ampurdán propiamente dicho.
Se caracteriza esta escuela, en cuanto a espíritu, por su naturalismo algo violento y propenso a lo tràgico; en cuanto a asuntos por su ruralismo; y en cuanto a estilo, por su claridad y energía plástica.
Joan Maragall. Pròleg a l'edició castellana de Per la vida de J. Pous i Pagès, 1911.
1. Quines característiques atribueix Maragall al que ell anomena "escuela ampurdanesa".

Narrativa rural
El camp, la terra, adquireix per molts modernistes un significat fins aquell moment inexistent o bé molt difús: es converteix en la representació més genuïna de l'ànima del país, és la que conforma l'esperit dels qui hi viuen, la que determina la forma de ser. Així doncs, des d'una perspectiva naturalista, els personatges de les narracions rurals, més enllà de la seva pròpia llibertat individual, són el fruit del lloc on naixen i viuen. Fills d'una terra aspra, indòcil, que exigeix una gran dedicació, ells mateixos tenen aquestes característiques i els és difícil vèncer aquest ambient. De vegades, però, es tracta d'una terra més amable, rica en sensacions i tradicions agradables, contraposada a una ciutat massificada i deshumanitzada, una terra amb la qual les persones s'identifiquen i s'hi troben a gust.
De manera que en el ruralisme podem trobar tots els colors, des del més negre i tràgic, que gairebé en tots els seus contes mostra Víctor Català, al més clar i benèvol que apareix sovint en Prudenci Bertrana o Joaquim Ruyra.
Una característica que apareix també en el ruralisme és l'ús d'un lèxic força més ric, treballat i precís que el de la narrativa anterior, que suposa un valor afegit gens menyspreable i que, ultra la seva finalitat més estrictament estètica, ens intenta apropar a la parla real de certs indrets del camp català, tot presentant mots en desús, especialment entre la societat urbana. 


Narrativa simbolista i decadentista
Per una altra banda és pot triar com a exemple d'aquest tipus de narrativa el conte "El patí blau" -que Rusiñol convertí també en obra de teatre.Aquesta obra és una barreja d'influències molt interessants que van des del realisme que emmarca el conjunt de la història i que sobretot cap al final agafa matisos marcadament naturalistes fins elements simbolistes i decadentistes. Així trobem el paralel·lisme entre un jardí i una noia malalta que han sofert una mateixa evolució: la bellesa que es marceix traduït en la malaltia i la mort. A més d'un cert llanguiment en els personatges protagonistes i la barreja d'alegria i tristor en la protagonista que l'acosta als elements vitalistes propis d'una part de la literatura modernista; la subtilesa de relacions i sentiments entre pintor i model i, en fi, un procés narratiu en què tan important com els fets és la forma de presentar-los, l'atmosfera que es crea.

 
Text 2
 Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin;[...]

[..]em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!
Santiago Rusiñol: El pati blau

 Font :la narrativa modernista en xtec