El Noucentisme
El noucentisme va ser un moviment literari i artístic català de principis del segle XX. Va començar el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera el 1923, bé que la seva petjada estètica perdurà fins la guerra civil i fins i tot després d'aquesta. Eugeni d'Ors va ser el primer que va fer aparèixer aquest nom en les seves Gloses,
encara que de bon començament no li donà un estil definit, més que la
voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes apareguts ja amb el
nou segle.
Es tracta d'un moviment molt lligat a la política i liderat per la burgesia
a diferència d'altres períodes marcats per la revolució o el canvi, ja
que els noucentistes reivindiquen l'ordre i el seny. Igualment, les
institucions van fomentar el noucentisme recolzant les inversions
culturals des de la Mancomunitat de Catalunya.
La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Per això s'oposa a moviments precedents. Rebutja el modernisme i el romanticisme
per l'exaltació que fan dels sentiments extrems i el trencament de les
normes, en comptes d'abraçar la mesura propugnada pels noucentisme com a
signe de civilitat. Igualment, però, actuen contra el laïcisme i el positivisme
(dos corrents que combaten un cristianisme que els noucentistes
identifiquen amb el país) i reivindiquen el pes del passat, de la
tradició. Com que l'art és artifici i transformació del que es veu,
s'allunya del naturalisme i els moviments realistes, que només busquen reproduir la realitat i no mostrar-la com un ideal.
Es pot resumir l'afany noucentista en uns principis enunciats per d'Ors:
- l'imperialisme: el terme indicava un nacionalisme no separatista,[1] sinó d'imposició cultural i econòmica: calia prosperar a partir de la indústria i la llengua per enfortir Catalunya, tot adoptant la política d'Enric Prat de la Riba
- l'arbitrarietat: l'art, com a bellesa formal, no necessitava una connexió directa amb la realitat, ja que n'era una sublimació, una millora, qualsevol petita escena podia ser convertida en art si se sotmetia al treball de la forma, veritable element definidor
- classicisme: es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollatina, enfront la rauxa del romanticisme que només primava l'originalitat i la inspiració.
- mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonància amb el tret anterior, és el Mar Mediterrani, bressol de la civilització
- la ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica.
- civilitat: es recupera l'ideal del cortesà, de la mesura i l'harmonia
- cerca de "l'obra ben feta": els autors cerquen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós, les normes i la combinació més estètica per esdevenir un model idealitzat del que hauria de ser, d'un món culte al marge de les turbulències del nou segle.
Els autors més importants del període són Josep Carner i Eugeni d'Ors i el gènere més rellevant és la poesia, amb un gust marcat pel sonet,
pels temes clàssics i sovint per un posicionament moral de l'escriptor. La novel·la
va ser un gènere menor durant aquest període. La major producció de
prosa eren relats breus i contes ja que era una manera de transmetre les
idees sense dispersar-les. La producció de teatre va ser molt minsa,
només van ser Carles Soldevila
i Millàs-Raurell qui n'escrigueren. La glosa i l'article periodístic
van servir com a vehicles d'expressió de les seves teories, sense
manifests destacats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada